La Ventafocs de Folch i Torres fa cent anys

Representació de La Ventafocs a l’Orfeó Vigatà, l’any 1951
Representació de La Ventafocs a l’Orfeó Vigatà, l’any 1951

El dia 15 de desembre es van complir 70 anys de la mort de Josep Maria Folch i Torres, l’autor més llegit mai en llengua catalana. Unes setmanes abans, el 7 d’octubre, una de les seves obres més importants estava també d’aniversari. Aquell dia, però de fa 100 anys, s’inaugurava al teatre Romea de Barcelona La Ventafocs, rondalla popular en tres actes.

Un segle més tard, a la seu de la Fundació Folch i Torres, al castell de Plegamans, un calaix marcat amb l’etiqueta La Ventafocs, guarda el testimoni de l’èxit d’aquella obra. No és molt arriscat presumir que gran part d’aquells diàlegs van ser imaginats i escrits a Palau-solità i Plegamans, on l’autor solia passar llargues temporades i on just en aquella època va decidir construir la seva casa d’estiueig que avui encara es conserva.

La rondalla va ser fruit d’un encàrrec, com moltes de les obres teatrals de Folch i Torres. L’empresari Josep Canals, que al 1916 es va fer càrrec del teatre Romea, va insistir a l’autor d’Els Pastorets perquè escrivís una altra peça dirigida al públic més petit. Folch i Torres va optar per La Ventafocs, però va estar a punt de fer-se enrere quan es va assabentar que, a Madrid, Jacinto Benavente treballava també en una versió teatral en castellà del mateix conte. “No volia entrar en una competició, però el gerent del Romea el va convèncer perquè seguis amb la seva versió i al final la de Benavente va ser un fracàs i la seva va triomfar”, explica Oriol Izquierdo, president de la Fundació Folch i Torres.

Així ho recull un dels retalls d’història que es guarden en el calaix del castell. El diari La Publicidad feia aquesta comparació: “…la producción tiene un interés que no aparecía en las obras teatrales de Folch i Torres, y, a fuer de veraces, hemos de declarar que La Ventafocs está muy por encima de La Cenicienta, obra con la que Benavente aspiraba a ser proclamado en España algo así como un contrincante del Rabindranath Tagore, el indio maravilloso”.

La bona acollida de les vicissituds de la Poncellina, nom que va adoptar l’autor català per a la protagonista de la seva rondalla, va anar paral·lela al de la seva gran obra, Els Pastorets. En el castell de Plegamans, els seus calaixos estan un al costat de l’altre. És evident que la jove minyona no s’ha mantingut amb la mateixa vitalitat que els petits vailets protagonistes de l’adveniment del nen Jesús, però La Ventafocs pot ufanar-se de ser una de les obres més representades del teatre en català, amb més de mil funcions des de la seva estrena.

Oriol Viñas i Folch, nét de l’autor, destaca d’entre tot aquest material una carta escrita el 1963 per Enrique Farres, escriptor de l’Hospitalet. La missiva pretén ser una invitació per a la vídua de Josep Maria Folch i Torres a l’estrena de la versió musical de La Ventafocs en català, amb textos adaptats pel mateix Farres. Res estrany si no fos que Maria Camarasa, esposa de Josep Maria Folch i Torres, va morir abans que ell, l’any 1945. Però, pífies a part, l’escrit revela que la versió musical de La Ventafocs s’havia d’estrenar el 25 de juliol del 1936, però que va ser suspesa degut a l’esclat de la Guerra Civil. L’atent escrivent relata a la suposada vídua que la partitura es va acabar estrenant el 1942, però amb una versió en castellà batejada amb el nom de Rosalinda. Farres explica que després de molts esforços “hem aconseguit que l’Ajuntament patrocini l’estrena en nostra llengua”. En el cartell d’aquella estrena hi figura, en el paper de príncep, Salvador Escamilla, que tot just començava la seva carrera de radiofonista, cantant i actor.

Revisant amb detall els cartells que guarda el calaix de La Ventafocs hi trobem altres noms il·lustres de l’escena catalana. Per exemple, una jove Julieta Serrano, que feia el paper de Poncellina en una representació de l’Orfeó de Sants al 1950.

No només va ser l’obra que va tornar el català als escenaris barcelonins durant el franquisme. El text de Josep Maria Folch i Torres va ser un dels escollits per Televisió Española per a dur a la pantalla en les primeres emissions de teatre en català fetes a mitjans dels anys 60. La Ventafocs televisiva va comptar amb Anna Maria Barbany com a Poncellina i Pepe Martín (famós pel seu Conde de Montecristo a TVE) com a galant príncep i es va emetre al desembre del 1965.

En el calaix de La Ventafocs també trobem exemplars de discs editats per discogràfiques de renom com Odeon o Columbia. Fins i tot a Youtube es pot escoltar la gravació d’una de les edicions fetes per aquest darrer segell discogràfic.

De Ventafocs n’hi ha moltes, gairebé tantes com persones. Qui no s’ha imaginat mai un príncep o una princesa que ve al seu rescat per a donar-li una vida de luxe i felicitat? Per sort, durant l’espera, no tothom pateix les enveges i vexacions d’una madrastra i unes germanastres cruels. Ara bé, la rondalla de Folch i Torres té alguns trets que la fan diferent, i segurament tan exitosa. Com s’explica en el pròleg de l’edició commemorativa de l’obra, a Folch i Torres l’irritava la gratuïtat capriciosa amb què la fada ajudava a la minyona. Tampoc compartia els aires de grandesa que la protagonista del conte exhibia en la història original, aires que l’assimilaven a les sinistres germanastres.

Potser per això que Folch i Torres dibuixa una Poncellina més preocupada pels desitjos dels altres que dels d’ella mateixa. I és també per això que substitueix la fada protectora per la Mare de Déu. “Aquest era un dels punts on l’avi es veu que es posava més dur quan algú li demanava de fer una adaptació del text”, explica Oriol Viñas Folch, “podia transigir en molts aspectes, però no donava cap permís si no era la Mare de Déu el personatge que ajudava la minyona”.

I d’adaptacions i representacions se n’han fet centenars, com es dedueix del contingut del calaix de La Ventafocs. Durant molts anys, la minyona de Folch i Torres s’ha passejat pels escenaris de tot Catalunya, com ho proven el cartells que es guarden en el castell de Plegamans. Fins i tot el Casino de Caldes apareix entre els papers, amb una representació datada al maig de 1990. Sant Joan de les Abadeses, Vic, Sabadell, Sans, Mataró, Agramunt, Sant Quirze de Besora, Sant Boi de Llobregat, Centelles… la Poncellina ha visitat, i encara hi torna de tant en tant, la majoria de pobles de Catalunya. És per això que aspira a ser l’obra de teatre infantil més representada mai en català. Després d’Els Pastorets, es clar.

Ara tot just acaba de complir els cent anys. Si la veieu, feliciteu-la. I si en voleu saber amb detall la seva història, visiteu la seu de la Fundació Folch i Torres, i demaneu que us obrin el seu calaix, al castell de Plegamans, a Palau-solità i Plegamans

Per Pep Puig / Palau Informatiu

TOTES LES NOTÍCIES