On hi ha més ‘geologia’, al volcà Cumbre Vieja o al centre d’una gran ciutat japonesa? Tot i que la inèrcia porta a respondre que en el volcà, si tenim en compte que un telèfon mòbil conté un 40% de plàstics (derivats d’hidrocarburs), un 40% de metalls producte de l’explotació minera i un 20% més de materials ceràmics, que s’obtenen habitualment de les pedreres, la resposta no és tan clara. L’òxid de cobalt, el liti, l’or, el níquel, l’estany són part de tots aquests aparells tan habituals en el nostre dia a dia, com també ho són alguns elements que formen part de les Terres Rares com ho són el lantani, ceri, neodimi, promeci o el gadolini i s’han classificat com a materials crítics (CRM, Critical Raw Materials) en funció del risc de subministrament, és a dir, les exploracions que existeixen, la seva importància econòmica i les dificultats per substituir-los, la resiliència.
Aquest és l’exemple gràfic amb que el geòleg Dídac Navarro ha il·lustrat la situació actual d’algunes matèries primeres en la jornada Minerals i metalls crítics i estratègics per a la transició energètica organitzada per les comissions d’Energia i Indústria Química d’Enginyers Industrials de Catalunya, recentment.
L’augment de la producció de tecnologia com són els smartphones té part de culpa d’aquest context però en general, tota la indústria s’alimenta de matèries primeres que poden presentar les seves pròpies limitacions. A tot això, s’hi suma un factor més: la transició energètica. Voler deixar de dependre dels combustibles fòssils implica la utilització de molta tecnologia per generar electricitat i, per tant, també implica l’ús de matèries primeres que poden presentar escassetat sobretot per a regions com Europa que no disposa de dipòsits minerals per explotar. La Xina, per exemple, produeix cada any (segons les dades del 2018) 120.000 tones d’elements de terres rares i 78.000 és per a la producció del país. El segon país amb més producció és Austràlia, però es queda a les 20.000 tones. Europa en canvi, en necessita 13.000 que ha d’importar.
Des de la seva posició de director de Desenvolupament de Negoci de Technip, Laurent Laheux, ha situat el coure, el cobalt, el liti i el níquel com els elements que plantegen els principals problemes, sobretot pel seu alt ús en les noves tecnologies. Sense anar més lluny, es calcula que el 90% dels recursos coneguts actualment de coure hauran estat extrets el 2050, augmentant així dos graus l’escalfament global. El cobalt, per la seva banda i tenint en compte que la producció es concentra al Congo, té risc geopolític, mentre que pel que fa a liti, el problema ve de la concentració del 90% de la producció en només cinc productors. Pel que fa al níquel, es calcula que el 2050 només hi haurà entre el 39 i el 41% de recursos disponibles. Lauhex també ha insistit de la necessitat d’utilitzar aigua que requereix l’extracció de tots aquests recursos.
Estratègia europea
Per tot això, les administracions ja estan començant a buscar alternatives al que pot ser una problemàtica. Joan Carles Tarrasón, enginyer de Mines i enginyer de Camins, Canals i Ports, ha exposat que el 2008 la Comissió Europea ja va engegar la ‘Iniciativa de les Matèries Primeres’ (RMI) per respondre a tots aquests reptes relacionats amb l’accés a les matèries primeres no energètiques ni agrícoles i evitar el “coll d’ampolla” que finalment s’està començant a donar.
L’objectiu de l’estratègia, explica Tarrasón, és garantir l’accés a les matèries primeres dels mercats internacionals -Europa sempre ha estat depenent-, establir les condicions marc escaients en la Unió Europea per potenciar el subministrament sostenible i promoure i reciclar per reduir-ne el consum. Segons Tarrasón, cap del Servei de Seguretat Minera de la Generalitat de Catalunya, la llista de matèries primeres crítiques va creixent, mai disminuint i va variant, perquè se n’incorporen de noves. En el context industrial, i davant l’auge també de la indústria 4.0 que beu d’aquests elements, les matèries primeres no energètiques són importants per garantir l’accés a les cadenes manufactureres. “Totes depenen d’aquestes matèries”, conclou Tarrasón.
El reciclatge i la reutilització són, doncs, base d’estudi en el marc de l’European Innovation Partnership i s’hi han dipositat “moltes expectatives”. L’objectiu és assolir una sobirania tecnològica i una fabricació local per la qual cosa Tarrasón destaca que cal millorar les oportunitats de fabricació nacional, invertir en la fabricació de bateries i “posar-se al dia” en lancia georeferenciada en temps real.
Per Tarrasón, molts materials crítics tenen una gran gamma d’aplicacions en sectors industrials com són les renovables, la mobilitat elèctrica, o la indústria aeroespacial i per això alerta d’una “competència creixent” entre tots els sectors per les matèries primeres, els materials processats i els components.
Possibles solucions
Navarro ha exposat també que Europa vol apostar pel reciclatge i la reutilització de tots aquests recursos però les dificultats tècniques topen amb els objectius. Per exemple, dels residus tecnològics es poden tornar a obtenir les matèries primeres però fer-ne la separació en alguns casos, com els imants que s’utilitzen per als aerogeneradors, no. Per això, ha destacat que s’està estudiant si es poden reutilitzar els dipòsits antropogènics que es generen a les carreteres a partir dels catalitzadors dels cotxes. Navarro destaca com a avantatge que serien partícules ja “alliberades” que no caldria ni triturar ni processar, cosa que faria estalviar energia, i que ja es presentarien en forma d’òxid per la qual cosa no caldria refinar. Amb optimisme, Navarro veu possible que la “pols” que deixen els vehicles es pugui convertir en “un dipòsit mineral per explotar”.
Per Fulls d’Enginyeria
