És el moment de conèixer el centre històric de la ciutat de Castelló. D’una banda, el parc Ribalta, la plaça de la Independència i la plaça de Tetuan componen un conjunt historicoartístic d’estil modernista. Hi podem veure el monument de la Farola, a la plaça de la Independència: és aquí on el 1924 el bisbe de Tortosa va coronar la imatge de la Mare de Déu del Lledó, que és la patrona de Castelló. També hi podem veure, a la plaça de Tetuan, una de les mostres principals del modernisme de Castelló: la seu de Correus. Només és visitable el vestíbul, però només per això val la pena entrar-hi.
D’altra banda, passegem pel carrer d’Enmig fins a la plaça Major, on trobem l’Ajuntament, la cocatedral de Santa Maria i el Fadrí (que és la icona de la ciutat: un campanar amb més de 400 anys d’història. Si hi volem pujar, caldrà comptar fins a 200 esglaons…). Anem també fins al mercat Central i la plaça de Santa Clara —de gom a gom els dissabtes al matí—. En aquesta plaça hi ha una escultura de Vicent Llorens Poy, col·locada el 1985, que és un homenatge a Castelló: són seixanta tones de pedra blanca sobre les quals es representen 62 figures de la història de Castelló.
Passegem amunt i avall pels carrers Antonio Maura, Isabel Ferrer, Mealla, Cervantes i Cavallers, on podem copsar l’autèntic esperit del Castelló de tota la vida, amb cases antigues i edificis ben conservats, com ara la Llotja del Cànem, la Casa Matutano, l’ermita urbana de Sant Nicolau —una antiga mesquita— o la torre dels Alçaments —un dels últims vestigis del recinte medieval.
Al número 25 del carrer de Cavallers hi trobem una part de la història de la llengua catalana. En aquesta casa (que havia estat la seu de la Societat Castellonenca de Cultura i que avui en dia és el Museu d’Etnologia) es van signar les anomenades Normes de Castelló, que van suposar un pas rellevant en la unificació ortogràfica del valencià. Aquest acte va tenir lloc el 21 de desembre de 1932.
Les Normes de Castelló (o Normes del 32, també anomenades tècnicament Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana) eren 34 regles ortogràfiques que van aprovar catorze entitats i una cinquantena de personalitats del món cultural i polític del País Valencià amb l’objectiu d’assolir «un sistema ortogràfic unitari». Al capdavall, eren les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, les de 1913, però lleument adaptades. L’assumpció explícita del fabrisme va impulsar l’ús escrit i oral (limitat) del valencià.
De totes maneres, s’ha de tenir present que la recuperació institucional de la llengua va ser pràcticament inexistent, en aquell temps, en el País Valencià. En paraules d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (Història de la llengua catalana), «la burgesia conservadora immobilitzada pels seus interessos econòmics i pel caciquisme polític, fou incapaç no sols d’articular moviments regionalistes interclassistes amb vocació hegemònica, sinó també de fer possible qualsevol entesa seriosa amb la burgesia catalana, cosa que impedí la gènesi d’un moviment social de recuperació idiomàtica».
Podem seure en alguns carrers del centre històric de Castelló i llegir un parell de textos de 1930, escrits per Salvador Guinot i Lluís Revest, que presagiaven la futura entesa.
… trobant-nos modernament, per mina d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies en València […] creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les Normes de l’Institut. (Salvador Guinot)
Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana. […] No existeix una llengua valenciana de la catalana […] L’únic sistema ortogràfic viable dels proposats fins a l’hora d’ara són les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (Lluís Revest)
També esmentem les paraules que el 1936 va pronunciar Manuel Corachan en el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana. Corachan va ser un prestigiós cirurgià nascut a Xiva (la Foia de Bunyol), director del Diccionari mèdic i nomenat president del Desè Congrés que s’havia de celebrar a València el 1938 a proposta de l’ajuntament de la ciutat en el marc dels actes de celebració del setè centenari de l’entrada de Jaume I.
No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.
Per acabar, agafem una bicicleta de lloguer municipal per anar fins al Parc Litoral de Castelló, on el Pinar, el Planetari i la platja constitueixen una zona ideal per jugar amb els més petits o per relaxar-se. També val la pena arribar a la façana marítima del Grau, la zona de la ciutat que més projecció turística ha guanyat els darrers anys. Gaudirem d’un passeig per les terrasses d’Opal i els jardins del Moll de Costa.
CURIOSITATS
- Castelló de la Plana té diverses rutes històriques i cuturals, com la de la muralla medieval, les ermites, les dones immortals i el Castelló republicà.
- La majoria dels centres culturals de la ciutat tenen poc més d’una dècada d’antiguitat: el Museu de Belles Arts, al carrer dels Cavallers; l’Espai d’Art Contemporani, al carrer de Prim, i l’Auditori i Palau de Congressos, a l’avinguda de la Mare de Déu del Lledó.
- El 2020 és el centenari de la Societat Castellonenca de Cultura, que és una entitat cultural que va néixer amb la intenció de promoure els estudis històrics i filològics de Castelló i de les comarques del nord del País Valencià. Alguns dels noms de la reunió constitutiva del 15 de maig de 1920 eren Salvador Guinot i Lluís Revest. Guinot va ser autor de Fuentes literarias de la lengua valenciana i Revest va escriure La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu.
David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya