Assumir que la teva pròpia mare no t’ha volgut i no t’estima és un dels processos psicològics i emocionals més difícils de superar i amb conseqüències devastadores en tots els ordres de la vida. La mare no es tria. En el meu cas vaig ser criada per la meva àvia paterna. Jo i la meva germana van ser abandonades per la meva mare, un trauma molt difícil de superar.
Vaig anar a l’escola com qualsevol nena a la seva edat, però jo estava gelosa d’aquells nens i nenes amb la mare i el pare quan els trucaven a una reunió a l’escola, per les festes de carnaval, la de final de curs, la de Nadal, etc. Em preguntava com seria si la meva família hi fos. Per què no podien venir a veure’m si els altres pares ho podien fer? Hi havia moltes preguntes a la meva ment que necessitaven respostes.
Després, a la meva adolescència, hi havia moltes més preguntes, però com fer-les a la meva àvia i al meu pare? Ambdós tenien una mentalitat antiquada, no podies parlar de qualsevol tema, perquè alguns ja eren tabús.
Alguns dels interrogants els vaig desxifrar per les amigues i els amics, quan els escoltava algunes coses que deien.
Vaig conèixer el meu marit l’any 1980, i el 1983 em vaig casar. Ja estava en estat de quatre mesos del meu fill, encara que he de dir que a les dues famílies els va caure un gerro d’aigua freda, en saber que estava embarassada. Per part de la meva família em van dir que no m’havia de casar.
La meva resposta contundent va ser, jo estimo al Ricard i és amb qui em casaré i tindré el nostre fill. He de dir que no va ser tot de color de rosa, però férem dues criatures. Després va venir l’altra criatura. Va ser en uns anys que em vaig tornar a quedar embarassada de la nena i també ho vam superar tirant endavant.
Jo tenia una espina clavada al meu cor i era que volia saber de la meva mare. Per què em va abandonar? Buscant per internet vaig trobar una persona amb qui em vaig posar en contacte i li vaig enviar una carta, per si volia saber de mi. I un 23 d’abril de 2004 em van trucar per telèfon i era la meva tia Immaculada, que si volia parlar amb ella. En aquell moment, el cos se’m va paralitzar, no em sortien les paraules.
Al maig d’aquell mateix any vam anar a conèixer tota la família, però la decepció tan gran que vaig patir per part d’ella va ser monumental.
Li vaig preguntar per diversos temes i ella me’ls va negar tots, de manera que jo li vaig dir que mentia, ja que jo tinc en el meu poder papers on posa tot el referent a allò que parlàvem. I, finalment, li vaig dir… Saps una cosa… A tota la teva família la tens enganyada, però a mi no, perquè les paraules se les emporta el vent, però allò escrit sempre romandrà.
Ara ja fa gairebé un any que no en sé res, i la no la trobo a faltar, però amb la família vaig parlant amb tots els que queden vius. Alguns ja han mort.
Soc mare d’un nen i una nena, ja adults i casats, i no se’m va passar mai pel cap abandonar-los, perquè ells són literalment LA MEVA VIDA!
Si és veritat que hi ha karma algun dia s’adonarà del què va fer i em demanarà perdó, això crec jo.