La vida, de vegades, ens colpeja amb tanta duresa, amb tanta crueltat, que ens pot arribar a trencar. La vida no sempre és fàcil. De fet, gairebé mai no és senzilla o almenys així ens ho sembla. El que passa és que la major part del nostre patiment l’amaguem dins nostre amb la intenció de dissimular-lo als ulls dels altres. Només nosaltres sabem la ubicació exacta de les nostres ferides i com són de vulnerables; només nosaltres podem fer que, aquestes, guareixin recollint cadascun dels nostres trossos trencats per a ser més forts.
Perquè encara que viure una experiència que ens trenca per dins és sens dubte un dels tràngols més durs a què hem d’enfrontar-nos, també suposa una oportunitat per a prendre consciència, reestructurar la manera com entenem el món i després de passar un temps, reconstruir-nos de nou. La qüestió és com fer-ho?
Alguns maquillaran els seus sentiments negatius amb falsos somriures, altres realitzaran mil i una activitats per a no deixar ni un minut lliure que els faci reflexionar i altres potser es menteixen a si mateixos amb la intenció de posar pegats al seu malestar. I dins d’aquest alguns, o aquests altres, estem també nosaltres, ja sigui de manera puntual o com abonats al costum.
El problema és que per molts obstacles que vulguem posar, el patiment tard o d’hora sortirà a escena amb la intenció de trencar-nos. Ja sigui mitjançant un dolor físic o emocional. Ho vulguem o no, el patiment forma part de la vida.
La major part del patiment que sentim (no tot) s’han desenvolupat a partir d’una experiència de dolor, que no deixa de ser la vivència de la pèrdua d’alguna cosa o algú que estimem. El perill està quan aquest es fa tan pesat i adopta tantes formes que s’acaba perllongant en el temps i s’acaba experimentant com un estil de vida, entelant el nostre voltant d’un color gris fosc, gairebé negre.
En general, solem comprendre que les coses són transitòries només quan pren importància el final, quan algunes vegades és massa tard per a tornar enrere. Cada fracàs et fa més fort si l’acceptes, si deixes de maquillar la realitat o, fins i tot, si caus i ets capaç d’aixecar-te.
Si lluites.
Si mors una i mil vegades a cada batalla.
Si fracasses i segueixes caminant és que ja has vençut.
Altrament, les ferides que no cuidem mai deixaran de sagnar, fins arribar a convertir-nos en trossos trencats difícils d’enganxar.