Tant els models climàtics com les dades que s’utilitzen per a fer aquests estudis són aportats per científics de tot el món. Les conclusions d’aquests estudis són vitals per a conèixer els factors que influeixen en el canvi climàtic actual i com cal procedir per a mitigar-ne les conseqüències.
Cinc punts clau
La majoria dels simuladors preveuen que, per a l’any 2100, el planeta experimentarà un escalfament molt més gran del que van estimar les versions anteriors. En particular, són molt menys optimistes que les del 2012 pel que fa als escenaris que depenen de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
Més escalfament
El planeta podria experimentar un escalfament que els científics calculen, podria rondar entre els 6 i els 7°C per a finals de segle, si se’ls compara amb les xifres de l’era preindustrial. Aquest escenari es fa més pessimista, si es calcula segons el context socioeconòmic actual i les concentracions de gasos d’efecte hivernacle.
Això és perquè les xifres indiquen que continuarà havent-hi un creixement econòmic sostingut, però que per molts anys continuarà depenent dels combustibles fòssils. Això deriva en una predicció d’un escalfament més gran del planeta que, si bé és més precisa que les anteriors, per ara segueix incloent-hi moltes incerteses. I cal avaluar-les tenint en compte un gran nombre de factors.
Polítiques definitòries
La temperatura de la Terra a finals d’aquest segle dependrà, en gran mesura, de les polítiques climàtiques que els governs del món implementin actualment i en un futur més proper. Fins al 2040, l’augment de les temperatures serà sostingut. Però, l’evolució global del canvi climàtic pot variar notablement, segons les accions polítiques que es duguin a terme almenys un parell de desenes d’anys abans.
Per a assolir l’objectiu d’escalfament global de 2°C, es van comprometre els signants de l’Acord de París (i de la resta de les Cimeres climàtiques posteriors) en que cal un esforç de mitigació significatiu i global. Segons els simuladors, l’escenari més optimista prediu que, gairebé amb seguretat, aquesta xifra s’assolirà a mitjans de segle.
Per a impedir que es disparin les temperatures caldrà una reducció immediata de les emissions de gasos i assolir la neutralitat de carboni a escala global el 2060 com a màxim, així com comprometre’s a capturar un mínim de 12 mil milions de tones de CO₂ anuals, començant com més aviat millor.
Adeu al gel
El gel marí de l’Àrtic retrocedeix ràpidament i els models vaticinen que aquesta tendència continuarà en el futur. Si no es disminueix dràsticament la quantitat de gasos que incrementen el canvi climàtic, el gel marí de l’Àrtic probablement es fondrà completament al final de cada estiu i l’escenari més pessimista preveu la seva desaparició completa, per a gairebé el final del segle.
Hola a la calor
Estius com el del 2003, que es va caracteritzar per onades de calor de gran magnitud i durada, podrien ser la tònica comuna a partir de la dècada del 2050. Els models simulen onades de calor cada cop més intenses i freqüents a Europa (i la resta del món) la qual cosa està en línia amb els canvis observats en les darreres dècades.
Aquesta és una tendència que continuarà els propers 20 anys, independentment de l’escenari considerat, però que podrien canviar a partir de mitjans de segle depenent de factors com els nivells de contaminació i d’emissió de gasos, els sistemes de consum i un llarg etc.