Emprant un supòsit triat a l’atzar, intentaré palesar com la vessant econòmica de la desigualtat de gènere impacta negativament en la vida de les dones, sigui en l’etapa laboral, en jubilar-se o en enviduar.
Per terme mig, les dones han estat cotitzant a la CASS, uns salaris un 15% per sota dels percebuts pels homes, per igual nivell de qualificació laboral, la qual cosa origina que en arribar a la jubilació els homes, en general, han acumulat més punts de vellesa que les dones.
En algun període de llurs trajectòries vitals, les dones : a) han renunciat a un treball remunerat, b) han exercit a temps complet de mestresses de casa, c) han treballat a horari parcial, d) s’han dedicat de ple a la maternitat, e) han tingut cura d’alguns ascendents i/o descendents, etc.
La diferència de salari, en detriment de les dones, com també les llacunes de cotització originades per llurs sortides temporals del mercat de treball, han contribuït a que en arribar a la jubilació, en general, tinguin menys punts de vellesa CASS les dones que els homes i, per tant, en la majoria de casos, elles tindran unes pensions de jubilació comparativament baixes.
En morir un dels membres de la parella, al vidu o a la vídua que sobreviu li queda la pensió de jubilació pròpia i el 50% de la pensió de l’altre, per viduïtat. En resum, els vidus reben una pensió sencera alta, la pròpia, i mitja de baixa, de l’altre, mentre que en el cas de les vídues en general ocorre exactament el contrari, greuge comparatiu que crec que s’hauria de corregir.
Si ambdós cònjuges jubilats són vius i sumats llurs ingressos comuns per tots els conceptes no ultrapassen entre tots dos els 1700 euros mensuals, si hi tenen dret, els seran complementats, fins arribar a aquest import, amb una part no contributiva atorgada per Govern, la qual cosa els permetrà un cert respir econòmic.
Per aquells vidus o aquelles vídues que viuen sols i que llurs ingressos personals per tot els conceptes no sobrepassen els 1000 euros mensuals, si reuneixen les condicions, els seran complementats, fins atènyer aquest import, amb una part no contributiva atorgada per Govern, millora econòmica que si bé representa un ajut gens menyspreable, als receptors o receptores, no els permet gaires alegries, al meu parer.
Tenint en compte que les despeses domèstiques fixes, s’enduen gairebé el gruix del pressupost de la llar i que són les mateixes independentment que es tracti d’una o dues les persones les que hi romanen, penso que en el supòsit del paràgraf anterior, per evitar penúries econòmiques a les vídues i vidus, al meu parer la llei els hauria de garantir un complement igual a l’import necessari per arribar als 1300 euros mensuals d’ingressos.
Un plat menys a taula minora de molt poc l’import mensual destinat a manutenció i gairebé gens incideix en resta de capítols de la despesa domèstica, com poden ser lloguer, calefacció, aigua, electricitat, telèfon, gas, etc., serveis dels quals som captius. Penso que les desigualtats que hem patit les persones al llarg de la nostra trajectòria laboral no haurien de perdurar a la jubilació i eternitzar-se.