En realitat el que us proposo és una fresquera, de les tradicionals, venudes a les ferreteries, però posada al dia. Per aquelles persones que no heu sentit mai parlar d’una fresquera, intentaré definir-la, posant de relleu quina és la seva utilitat a les llars.
És un petit armari, de base, sostre, prestatges i arestes de fusta, tot l’exterior folrat amb tela metàl·lica, suficientment espessa, fins i tot la porta, per deixar entrar aire fresc, i a la vegada impedir que insectes intrusos malmetin els aliments que s’hi guarden dins, com ara hortalisses, formatge, fruita, ous, pernil, llonganisses o vi negre. Normalment el receptacle és ubicat a un lloc fresc, sec i airejat, on no li toqui el sol, que pot ser al soterrani, al rebost o a la cuina
La fresquera de nova generació, que us proposo tot seguit, està demostrat que aconsegueix preservar els aliments de la mateixa manera que ho fa el mètode tradicional però millorat de forma substancial. Es tracta que, en aixecar un edifici d’habitatges la normativa urbanística prevegi la construcció d’un conducte d’aire en forma de « U » encastat, on els dos extrems, amb cobriment contra la pluja, tinguin sortida a la teulada, que abasti la paret comuna a totes les cuines de cada replà i en cada una d’elles es basteixi un petit armari, com el més amunt descrit però amb porta massissa i encastat, que comuniqui amb qualsevol punt de la « U ». D’aquesta forma s’aconsegueix una permanent corrent d’aire, per convecció. Per un extrem, de l’exterior, entra aire fred pesant, s’escalfa perd pes i s’expulsa per l’altre. En la versió moderna la porta es massissa.
En els països on han adoptat la norma urbanística comentada, les llars solen tenir una mínima expressió de nevera i a voltes només un petit congelador, la qual cosa representa un gran estalvi d’energia que compensa amb escreix el major cost de la construcció de conductes d’aire de la fresquera moderna.