La concessió d’explotació del Túnel del Cadi finalitza en el 2037. En arribar a termini quatre formes de finançament són possibles:
1- Es pot fer a través dels pressupostos públics, que surten dels impostos que paguen tots els ciutadans (o per mitjà d’ endeutament públic).
2- Es pot allargar la concessió sense canvis substancials en els actuals peatges, els més elevats de l’estat espanyol i de la resta d’Europa.
3- Es pot canviar l’actual model d’explotació amb peatges tous més assequibles, que acostin Catalunya als plantejaments de la Unió Europea.
4- Es pot implantar una vinyeta, sigui per distància recorreguda o per temps emprat tal com recomana la UE als estats membres.
En qualsevol model que en el seu dia la Generalitat de Catalunya pugui triar, públic o privat, entenc que l’import a satisfer per l’usuari hauria de ser el més baix possible, just que cobreixi el cost calculat del manteniment, tota vegada que la infraestructura de la qual es tracta ja està amortitzada.
A la resta d’Espanya no li agrada gaire parlar de peatges, acostumats com estan a tenir-ne pocs i més barats que aquí. Allà, si són rendibles, es capitalitzen els guanys. Per contra, si són deficitaris es socialitzen les pèrdues fins el punt de rescatar la infraestructura viària per a passar a propietat de l’estat.
Com argument principal a favor de la implantació generalitzada de la vinyeta, la UE esgrimeix que, qui fa ús d’una infraestructura viària ha de contribuir a pagar el servei que li dona. A la inversa, qui no en fa ús no està obligat a contribuir-hi amb els impostos que paga.