Aquelles persones que perllonguen llur vida laboral més enllà de l’edat ordinària de jubilació, al meu entendre estan prenent el lloc de treball a persones que volen entrar al món laboral. Amb l’agreujant que el jubilat que continua treballant no cotitza per vellesa.
Penso que s’hauria de fixar un sostre del salari a cotitzar, com també una pensió mínima i una de màxima. S’evitaria la diferència abismal entre les pensions més baixes i les més altes. Ho faria tot una mica més equitatiu i solidari.
Si bé ha d’existir una relació equilibrada entre l’import de la prestació i l’esforç previ realitzat per cada cotitzant, no hem d’oblidar que el nostre sistema de pensions es basa en el repartiment i no en la capitalització. Les grans diferències econòmiques, no haurien de perdurar a la vellesa.
Crec que s’hauria de mantenir el caràcter contributiu de les pensions de viduïtat, passant d’un 50% a 60% de la pensió que tenia o li hagués correspost al cònjuge difunt, tenint en compte que les despeses de la llar continuen essent les mateixes. Un plat menys a taula les fa variar poc.
Com es fa per a establir el salari mínim interprofessional, crec que s’hauria de relacionar la pensió mitja del sistema amb el salari mig cotitzat pels assalariats, per a evitar l’enorme pèrdua de poder adquisitiu de les pensions. La simple pujada de l’IPC de l’any anterior es mostra insuficient.
En el cas que prosperi el tercer pilar, que és la constitució d’un fons per capitalització al si de les empreses, l’estat hauria de garantir el nou sistema d’estalvi, evitant que pugui ser considerat un mer producte financer amb tots els riscos que això comporta per a l’estalviador.
Una assignatura pendent és la de garantir la igualtat efectiva en l’àmbit laboral entre homes i dones evitant que es generin buits de cotització quan tenen cura d’algun familiar dependent. A la vegada calen mesures que permetin identificar les discriminacions retributives.
Es fa patent la necessitat de corregir una excessiva dependència de les cotitzacions socials en un context productiu i demogràfic molt distint de quan fou creada la seguretat social. Si la revolució tecnològica implica un increment de productivitat, però no necessàriament augment de llocs de treball, s’hauria de trobar un mecanisme innovador que complementi el finançament.
Opino que de la mateixa manera que l’estat cobreix els dèficits pressupostaris de la sanitat, hauria de fer-se càrrec dels que en el futur es puguin produir a la branca de vellesa. Per tal menester hauria d’emprar fons propis o provinents dels guanys de les parapúbliques.
L’Estat mai ha retornat a la CASS els 255 milions d’euros més interessos, import que la parapública esmerçà durant 40 anys en pagar pensions no contributives, cosa que no li corresponia. A partir del 2008 la CASS les continua fent efectives als beneficiaris, però les finança l’estat.