En construir els Pavellons Militars de la Seu d’Urgell, els promotors de l’obra fixaren unilateralment el preu per a pintar els bastiments de fusta de les portes, a 11 pessetes la unitat. En els anys 50, la pesseta tenia un poder adquisitiu molt semblant al de l’euro en l’actualitat.
L’adjudicatari del treball els facturava a 11. En cobrar per caixa en rebia només 6. Un pacte de la fam, que no podia rebutjar. A la Seu escassejava la feina. A Andorra començava a haver-ne però li negaven el salconduit, per tenir un germà, exiliat a França, que era militant d’Estat Català.
LES TALES DE PINS
Les legals servien als ajuntaments de la comarca per a cobrir dèficits pressupostaris o bé finançar infraestructures costoses com podia ser, per exemple, bastir una nova escola o bé fer arribar aigua a les cases. De les il·legals ves a saber qui se n’aprofitava. És possible que fos qui manava.
Periòdicament, les corporacions locals, (sobretot les que posseïen boscos) rebien visita dels auditors de comptes: Donaven conformitat als llibres, signaven l’acta, feien un bon àpat ofert per la municipalitat i retornaven a Lleida amb la panxa plena. Presumptament també la butxaca.
ELS COIXINETS DE DON GERMÁN
Don Germán era un comissari de policia que feia, travessant la frontera del riu Runer, el contraban des d’Andorra, de coixinets d’acer, a boles, fabricats a Alemanya, peça mecànica que tenia una gran demanda a Espanya en aquells anys d’autarquia.
A Andorra farcia el seu vehicle Renault 4, de coixinets. En arribar a la duana, que aleshores era a la Seu d’Urgell, gairebé sense aturar-se, baixava el vidre i treia el braç per la finestra per a que el poguessin reconèixer i continuava. Fins que un dia el van aturar i fou descoberta la partida.
A l’administrador duaner, suplicà agenollat que no li tinguessin en compte. El van rellevar al front de la Comissaria de la Seu d’Urgell i mai més es sabé res d’ell. A l’època, feu fortuna un acudit que deia: “En els coixinets, en lloc de Made in Germany, hi figurarà Made in Don Germán¨.
EL SINDICAT VERTICAL
El secretari, que tenia la plaça en propietat, per haver guanyat unes oposicions, continuava percebent el seu sou, malgrat que era a Barcelona estudiant una carrera universitària. Per a cobrir les seves funcions, contractaren a dit un noi de 15 anys, com a eventual, sense fer oposicions.
El noi actuà tot el temps com a secretari accidental, la qual cosa, segur que feu madurar i adquirir experiència de la bona. Participava activament en els actes de conciliació sindical, previs a la demanda davant la magistratura de treball, redactant-ne els documents corresponents.
ELS ASSISTENTS MILITARS
Eren soldats, no uniformats, eximits de maniobres, guàrdies i altres serveis d’armes, a canvi d’actuar com a servei domèstic a casa dels comandaments, oficials i suboficials inclosos.
Segons el cas, llur tasca anava des de fer la compra, fins rentar la roba a mà, passant per portar el diari, reparar la nevera o anar a recollir la mainada a l’escola. En suprimir el servei militar obligatori desaparegué aquesta figura.
EL PERMIS MILITAR
Al soldat, anar de permís li permetia passar uns dies amb la família, retrobar la novia i veure els amics. Existia el permís oficial i l’oficiós anomenat “rebaje de rancho”. Es concedien de forma discrecional. Era l’erari públic qui realment sortia beneficiat de l’estalvi de despesa en menjar?
EL TRÍPTIC DUANER
Era una espècie de passaport del vehicle, per a sortir i retornar a Espanya. Cada un dels fulls del qual tenia matriu i dos volant separables, un de sortida i un altre d’entrada. A la coberta figuraven les dades del vehicle. En el pas fronterer la duana espanyola tallava el volant escaient.
La finalitat era controlar que el vehicle que sortia d’Espanya tornava a entrar, encara que fos per la Jonquera o qualsevol altre pas fronterer. Hom es podia proveir del tríptic al RAC o bé demanar-lo a la Duana de la Seu, a través de d’una agència de duanes, per unes 150 pessetes.
Si no recordo malament, 25 pessetes corresponien al propi tríptic, 25 més a l’aportació “voluntària” a un col·legi d’orfes i 100 més a la comissió de l’agència de duanes. A la duana de la Jonquera es podia aconseguir el mateix per molt menys. Per a adquirir, omplir i registrar el tríptic uns auxiliars o peons de la duana, allà cobraven solament 35 pessetes en total.