Camins del català: Montserrat – La plaça de l’Abat Oliba. L’Abat Escarré

Abadia de Montserrat
Abadia de Montserrat (Eloi Montes / wikimedia)

La guia oficial de Montserrat indica que som en un dels símbols principals de Catalunya; que és una muntanya única; que és un monestir i un santuari; que és un lloc de pregària i de solidaritat; que és rebre l’acolliment d’un monestir benedictí; que Montserrat implica entrar en contacte amb «la història del poble català». Els CAMINS DEL CATALÀ també tenen parada a Montserrat, començant per la plaça de l’abat Oliba, fundador del monestir l’any 1025.

Situem-nos al costat de la majestuosa escultura de bronze que representa l’abat Oliba, obra de Manuel Cusachs (1992). L’abat sosté uns plànols amb la mà esquerra: són el símbol de la primitiva església de Montserrat. Amb la mà dreta fa un gest de benvinguda i d’acolliment, segons la tradició benedictina.

És Jacint Verdaguer, l’autor de la lletra del Virolai (1880), qui ens introdueix Montserrat magníficament:

 

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.

 

Mirem cap avall la plaça que presideix l’abat Oliba, els cedres centenaris, el teix i els bancs de pedra on la gent descansa i es refresca. És ara, seguint aquest camí del català, un bon moment per recordar unes paraules d’un altre abat de Montserrat, Aureli M. Escarré (1908-1968), que van sortir en portada al diari francès Le Monde el 14 de novembre de 1963 i que van aixecar una gran polseguera.

Catalunya vivia aleshores sota un règim dictatorial i la llengua catalana estava perseguida. Les paraules de l’abat Escarré van xocar contra les autoritats franquistes i alhora van ser un estímul per a la resistència de la cultura i de la llengua catalanes.

Esmentem tan sols el destacat i alguns titolets de les declaracions que va recollir el diari: «El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme»; «No hi ha justícia sense llibertat»; «El poble ha de poder escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat».

Aleshores l’entrevistador, José Antonio Novais, va esmentar els cent mil exemplars venuts en llengua catalana de l’encíclica ‘Pacem in Terris’, del papa Joan XXIII, i el problema que suposava la llengua catalana per al règim de Franco. Escarré va respondre:

Ara no us parla un home d’església sinó un català per qui defensar la seva llengua no és solament un deure sinó una necessitat quan la llengua es perd. Com qualsevol altra minoria, tenim el dret de la nostra cultura, la nostra història i els nostres costums.

La reacció del franquisme a les declaracions de l’abat Escarré va fer que es prohibís l’entrada del diari Le Monde a l’Estat espanyol fins que José Antonio Novais no dimitís; va obligar l’abat a exiliar-se, la qual cosa va generar una carta d’adhesió de 400 capellans, un manifest, diversos escrits de queixa… L’entrevista va tenir altres repercussions. Per exemple, la seu del Casal de Montserrat a Barcelona va ser incendiada i Madrid va ordenar el tancament d’Òmnium Cultural.

Però anem uns quants anys enrere.

Montserrat es va anar convertint en un focus d’irradiació de la cultura catalana prohibida, entre la qual sobresortia la llengua. A partir de 1947, amb motiu de les festes de l’entronització de la Mare de Déu. Les cartes-circulars d’aquestes festes es van poder editar en català i en castellà, per iniciativa de l’abat Escarré. N’havia demanar el permís corresponent al governador civil de Barcelona.

Esmentem algunes altres dades d’un temps que va ser molt dur per a la llengua catalana:

  1. A Montserrat, el castellà va ser la llengua de la predicació fins als anys cinquanta.
  2. El castellà i el llatí van ser, també, les llengües oficials de comunicació interna durant els primers anys del franquisme.
  3. El rosari de l’escolania de Montserrat era cantat en català només els diumenges, i això encenia les queixes de les autoritats de l’època.
  4. A partir del maig de 1949 es va editar bimestralment en català un noticiari de Montserrat.

El 16 d’octubre de 1953 l’abat Escarré va escriure una carta al ministre d’Informació i Turisme espanyol, Gabriel Arias Salgado, per informar-lo de la publicació en castellà d’una revista de ciències eclesiàstiques, Vida cristiana, i també de la necessitat de publicar una revista en català «relativa sólo a asuntos de piedad y ciencias eclesiásticas». Escarré ho advertida amb claredat: «En Cataluña […] siempre hay un hecho que no se puede soslayar y con el que, al contrario, debe contarse. Me refiero, evidentemente, a la lengua».

Els CAMINS DEL CATALÀ passen necessàriament per Montserrat, també en els temps adversos del franquisme.

 

CURIOSITATS
  • Vist que l’any 1025 l’abat Oliba va ser el fundador de Montserrat, el 2025 se’n celebrarà el mil·lenari. El logotip de Montserrat ja inclou les dues dates.
  • Al llarg dels anys seixanta del segle XX es va anar intensificant la demanda que s’ensenyés català a l’escola. A banda d’adhesius i cartells, cal destacar una convocatòria d’adhesions que el 1969 va liderar Òmnium Cultural per mitjà d’un text a la premsa que va rebre una allau de suports d’arreu del territori i de tots els àmbits: entitats esportives, agrupaments escoltes, col·legis professionals, centres d’ensenyament, societats corals… El monestir de Montserrat hi va donar suport el desembre de 1969. Més tard s’hi van afegir Ràdio Barcelona, Enciclopèdia Catalana, ESADE, el FC Barcelona, etc.

 

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya

TOTES LES NOTÍCIES