A la plaça Prat de la Riba de Castellterçol (Moianès), hi trobem la casa-museu Prat de la Riba. Una casa vistosa, del segle XVIII, l’antiga casa Padrós, on va néixer i morir el Seny ordenador de Catalunya.
A la façana hi ha una inscripció llarga i aclaridora: «En aquesta casa nasqué a XXIX de novembre de MDCCCLXX i passà l’infantesa n’Enric Prat de la Riba. Primer president de la Mancomunitat, d’ella sortir per a edificar la nova Catalunya i regir-ne la nova vida nacional: en la seva pau volgué morir, entrant a la immortalitat el dia primer d’agost de MCMXVII».
Si entrem al museu hi descobrim tres ambients: els seus orígens pagesos, la família; el seu vessant intel·lectual i el seu do com a comunicador, i, finalment, l’obra de govern.
Enric Prat de la Riba no va ser, efectivament, un lingüista sinó un polític, un gran polític: secretari de la Unió Catalanista, impulsor del Centre Nacional Català, fundador de la Lliga Regionalista, president de la Diputació de Barcelona, director de La Veu de Catalunya, primer president de la Mancomunitat de Catalunya… La seva obra principal, escrita el 1906, va ser La nacionalitat catalana.
I tanmateix, Prat de la Riba encapçala la primera parada dels CAMINS DEL CATALÀ A MONTSERRAT. Per què? Doncs perquè va ser un dels artífexs del ressorgiment catalanista del segle xix, bastit sobre diverses bases, entre les quals la llengua va ser la més important. Ho podem veure gràcies a algunes de les seves reflexions:
El poble que no ha sabut construir una llengua pròpia és un poble esguerrat, perquè la llengua és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l’instrument més poderós de la nacionalització i, per tant, de la conservació i la vida de la nacionalitat. (1906)
Allà on es parla català i es pensa i es sent a la catalana, allà és Catalunya [ja que la llengua és, així,] l’essència mateixa de la nacionalitat, l’ànima mateixa de la pàtria. (1907)
Enric Prat de la Riba va fer possible la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907. Aquell fet, va dir Prat, marcava la internacionalització de la llengua catalana, va ser «el començament de la consagració de la llengua catalana com a instrument de canvi en la vida científica universal». I Prat de la Riba, home de dretes, va tenir la virtut de cridar el filòleg més preparat del moment, Pompeu Fabra, home d’esquerres, per alçar la llengua, per dotar-la d’una ortografia, d’una gramàtica i d’un diccionari, com tenien totes les llengües modernes. És per això que Prat de la Riba va crear una càtedra de la llengua catalana, a la Universitat de Barcelona, perquè Pompeu Fabra tornés de Bilbao, on vivia fent de professor de química, i s’aboqués del tot a la llengua catalana. El país, Catalunya, ho necessitava.
Perquè Catalunya és una nació, motiu pel qual, en paraules de Prat, té «un esperit nacional, un caràcter nacional, un pensament nacional […], i dret i art… i llengua».
El 19 de maig de 1911 es va constituir la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb només dos membres que eren pròpiament filòlegs: Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra. La decisió la va prendre el mateix Prat. Calia, segons ell, que hi hagués també a la Secció Filològica els escriptors més prestigiosos del moment (Àngel Guimerà, que havia sonat per guanyar el premi Nobel el 1904; Joan Maragall, autor de l’Elogi de la paraula, i Josep Carner, que començava a erigir-se com a príncep dels poetes) ja que aquest sector era d’entrada força refractari a les modificacions de caire normatiu.
Fem ara un pas enrere i situem-nos a l’any 1892. Prat de la Riba tenia 22 anys. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. De fet, en va ser també el secretari. Per això ara ens cal anar ara fins a Manresa. Són tres quarts d’hora en cotxe.
CURIOSITATS
- La família Prat va donar la casa a la Generalitat de Catalunya perquè servís de memòria del llegat del polític. L’edifici va rebre la consideració de monument historicoartístic i el 1984 es va obrir com a museu.
- Va ser Eugeni d’Ors el 1907 qui va qualificar Prat de la Riba com a Seny ordenador de Catalunya. A partir d’aquesta fórmula, i pocs anys després, es va començar a estendre l’expressió Seny ordenador de la llengua catalana aplicat a Pompeu Fabra.
- «Jo us dic que, per aquesta casa humil i enfront d’aquesta porta baixa i seguint el desviament suau que el carrer fa, passa en aquestes hores el meridià polític d’Espanya. No allà en el Palau magnífic, tan blanc i bell en els crepuscles de sang. O allà en el Parlament buit. No en la platja elegant ni en la universitat de fama, ni en la caserna inquieta. Sinó aquí, aquí mateix, a Can Padrós de Castellterçol.» L’1 d’agost de 1917, Eugeni d’Ors va publicar aquesta glossa a la primera pàgina de l’edició del vespre de La Veu de Catalunya. Prat es va morir aquell dia mateix.
David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya