Avui entrevistem Xavier Abellaneda, tot i que dins del seu projecte musical més personal es fa dir Javito, un nom que beu de les seves arrels a Sudanell, el poble de la seva família. El coneixem principalment com a bateria, però fa un any es va decidir a posar veu i emoció pròpia a les seves cançons. Ara, després de firmar amb Luup Records, busca fer créixer aquest projecte amb naturalitat.
Com neix el teu interès per la música?
La música apareix a la meva vida, com en molts altres casos, gràcies a la cultura popular que tenim. Va ser pels gegants. De petit tocava la caixa a les cercaviles i tot plegat va fer interessar-me per la cultura del meu entorn, sobretot a Mataró, amb les Santes. Però tot ha estat molt esporàdic, gens buscat. Suposo que, quan veus que una cosa t’agrada i a sobre et surt mig bé, t’hi acabes tirant de cap. Mai hauria pensat que em dedicaria a la música, ni que seria una forma de guanyar-me la vida. Ho continuo vivint com un joc, com fer el hobby que més m’agrada. No tinc mai la sensació d’anar a treballar.
Creus que haver viscut de prop la cultura popular i estar arrelat al territori influeix a l’hora d’expressar-te musicalment?
En el meu cas, sí, clarament. Les Santes de Mataró, la cultura catalana, el que vius de petit… Tot això m’ha marcat molt. I en molts sentits. Des dels gegants i les gralles fins a anar a veure havaneres al port o estar amb els avis a la Vall de Núria al voltant d’una foguera, bevent rom cremat. Són coses que potser tenim amagades dins i, quan les vius, et remouen molt. Encara que no les hagis viscut abans, et toquen. I, d’això, en parlen moltes de les meves cançons. Fins i tot els sons que busquem moltes vegades venen d’aquí.
Ara que tens un projecte més personal, on també poses veu i lletres pròpies, com compagines això amb els altres projectes en què participes com a bateria o músic?
Crec que el més important és saber quin rol té cadascú dins de cada equip i fer bé la teva feina. En el meu cas, tocar la bateria o la percussió. Però també intento fer una mica de “cola”, cohesionant l’equip i no perdent mai de vista que tenim una feina privilegiada. Ens ho passem molt bé i no tothom pot viure d’això. Per tant, cal fer-ho bé, però també valorar-ho molt.
Aquest suport que tens també s’ha vist públicament. Companys de professió t’han donat un cop de mà en aquest nou projecte, no?
Sí, i em sento molt afortunat. He tingut la sort de treballar amb en Roots, que és amic meu de fa molts anys, però que ja estava dins del món professional. No tenia cap obligació de treballar amb mi, i menys amb les condicions que jo li podia oferir. O per exemple, que The Tyets volguessin fer una cançó amb mi per al disc i ajudar-me; no només amb la música, sinó també amb tot el que envolta el projecte: xarxes, continguts, enfocament, mercat… Hi ha molta gent que m’està ajudant moltíssim, i això em dona un impuls enorme. Més enllà de sortir amb ells a les cançons, tinc algú a qui preguntar un dubte que ells ja van tenir fa cinc anys. I sé que hi ha molta gent molt vàlida que no té aquest entorn i que per això li costa molt més tirar endavant.
T’imagines dedicant-te només al teu projecte personal?
Potser ara sí que començo a somiar una mica més amb això. Però encara em sembla molt estrany quan algú em para i em diu que li agrada el que faig. Aquest projecte va néixer d’una necessitat molt genuïna d’expressar-me i canalitzar emocions. No tenia cap expectativa. Que agradi, òbviament, és increïble, però no era gens la meva intenció. I em costa processar aquest retorn tan positiu. Jo sempre m’he considerat bateria. I ara que trec el disc i que Luup vol treballar amb mi, i que gent com Roots o The Tyets aposten pel projecte… em peta el cap. No ho vaig buscar, i precisament per això encara m’al·lucina més.
I, per a acabar, què ve ara? Quins són els teus plans de futur?
Ara que hem firmat amb Luup, la idea és fer les coses bé. Estem preparant un disc que sortirà el 2026 i que presentarem a Mataró amb un altre grup molt estimat. Mentrestant, anirem traient singles, treballant el projecte i intentant portar-lo allà on ens deixin. I, sobretot, continuar gaudint.
Text: Regina Rigau – El Monocle / Imatges: Aina Pizarro – El Monocle