En particular, en matèria de defensa, crec que Europa hauria de decidir el seu futur, pel seu compte, sense dependre de ningú. Crec que per a tal menester Europa encara no ha posat fil a l’agulla, ni sembla que ho vulgui fer, almenys d’immediat.
M’imagino que la UE no sap o no vol saber en aquest moment què suposaria, en concret, l’establiment d’una real defensa comuna que deixi enrere els vells pactes de l’OTAN, signats durant la guerra freda, acords que al meu parer han perdut validesa, per a fer front eficaçment als nous reptes.
Els europeus no han fet cap esforç per a canviar la situació de dependència dels EUA. Els països membres de la UE conserven la relació bilateral, tot i tenir la UE un aparell de política estrangera pretesament unificat. El resultat és que Europa no parla d’una sola veu.
Tanmateix el paper dels EUA es percep com a molt important per a la defensa europea. Les nacions europees compten amb els EUA per a llur seguretat, mentre que els EUA no compten amb Europa, car en política estrangera la UE sempre va a remolc de Washington.
Penso que, en general, als països europeus, ja els va bé aquesta anòmala situació, perquè EUA és qui més contribueix. No hem d’oblidar però que la política estrangera nord-americana, des de fa bastant temps mostra el seu desig d’un repartiment de la despesa més equitable.
Segons Trump, no defensarien als estats que es neguen a pagar la factura. Tenia el projecte de fer pagar als aliats europeus el privilegi d’acollir en territori de la UE els cada cop més minvats efectius que els EUA té a les seves bases militars a Europa.
Podria Joe Biden deixar Europa a la seva sort perquè els aliats no paguen? No ho crec. Estic, però, convençut que a la UE li urgeix prendre una decisió respecte, que posi en clar si vol continuar aixoplugada sota el paraigües dels EUA o no. Penso que entre moltes altres coses Europa ha de valorar si vol un sol exèrcit i una sola constitució o en vol 25. S’hi juga molt.