Roda el món i torna al mot: Llistó

Pau Vidal
Pau Vidal

‘Apujar (o abaixar) el llistó’ i ‘Deixar el llistó molt alt (o molt baix)’ són expressions que sempre m’han fet arrufar una mica el nas. Segurament es tracta d’un prejudici, però també és cert que l’Alcover-Moll no les recull. Sigui com vulgui, a casa meu no es feien servir i jo no les he incorporades mai al meu idiolecte; per a mi, formen part del llenguatge periodístic i tenen un regustet d’importació.

Això no vol dir, alerta, que llistó no sigui un mot com cal. Hi he rumiat arran de la declaració d’un capitost d’ERC intentant defensar l’indefensable del cas d’encalç sexual: “Hem deixat el llistó [referint-se a la suposada celeritat a destituir-lo] molt i molt alt”. De fet de llistons i llistonets en tenim, sense anar més lluny, als porticons de les finestres i a molts altres elements fets de fusta (a casa meu encara més, perquè soc fill de fuster i mon pare era un mot que feia anar molt. Raó de més per desconfiar d’aquelles expressions, que no li vaig sentir dir mai).

Gustos i manies a part, el que avui sí que no és cap misteri és l’origen del terme: llista és una paraula d’allò més quotidiana que si alguna peculiaritat presenta és la de procedir no pas del llatí ans de la llengua germànica. No ha fet gaire família, tot just una dotzena de derivats, l’únic més o menys freqüent dels quals ens resulta, ves per on, força antipàtic: allistar(-se), que generalment és per anar a fer alguna cosa lletja. N’hi ha un altre de molt corrent que, tot i així, encara pateix de certa mala fama, perquè durant força temps va ser un barbarisme no admès: llistat. En realitat encara té un ús ambigu, perquè si bé el diccionari normatiu només l’entra com a ‘Resultat d’operacions efectuades per un ordinador, escrit en paper amb una impressora’, l’ús popular l’amplia a qualsevol llista que fem manualment o impresa, bo i solapant així la segona accepció del mot matriu.

Ara bé, malgrat que llista és un terme amb no poques accepcions (llista de noces, llista d’espera, llista negra, i més modernament llista de distribució), segurament la que tenim més arrelada, perquè ens la van inculcar de petitons a estudi, és passar llista. Una locució molt gràfica, en què la imatge que evoca correspon exactament a la idea que transmet; i això em fa pensar, tornant al cas de l’abusador que Esquerra ha acabat fent fora (massa tard) del càrrec, en l’estructura mental que havia de tenir aquest home al cap, considerant l’elevat nombre de víctimes que assetjava. Tant de bo quan la política catalana passi llista dels seus representants aquest individu no hi torni a sortir mai més.