Quan no entens res, quan tot és un sense sentit és fàcil sentir-se desconcertat. També pots arribar-te a sentir així quan els teus sentits són atacats per tot arreu, tant en positiu, com en negatiu, encara que acostumen a pesar més els negatius. Hi ha coses incomprensibles. Com una persona que ha treballat des dels 20 anys i ha estat cotitzant, ara quan es troba en una situació límit, no té dret a rebre cap ajuda, i afegeix a això que està malalt.
Sembla increïble, però és cert. Perdut en la burocràcia i les vacances d’estiu. Circumstàncies alienes que et porten a sentiments i moments de vida molt durs. L’única cosa que dona vida, aire, o alleujament són aquests petits àngels que apareixen de tant en tant i t’ajuden sense que ho demanis. Fa molt, molt temps, en la primera edició de “Gran Hermano”, crec recordar, es va posar de moda la frase “qui em posa la cama damunt, perquè no aixequi el cap” al·ludint a diversos successos aleatoris que semblen impedir a algú poder avançar o superar-se.
I és que, com deia en un article anterior “a gos flac, tot són puces”. Sense ganes de res, sense saber on dirigir-te, amb el sentiment de l’abandonament i sense cap vent favorable. Només cal continuar passant els dies i esperar que et vingui al cap alguna cosa a fer per desesperançador que pugui semblar. Deixa que les tèrboles aigües, reposin per difícil que sembli.
Tots els articles a www.juanjuncosa.com.