Fa uns dies la meva ànima, la meva essència i la meva vida van ser segrestades per una tenebrosa i terrible foscor. Em trobava danyat i sense forces. En un lloc desconegut en el qual em sentia totalment vulnerable. En un racó sense atrevir-me a moure’m. Una petita llum més tènue que la d’una cuca de llum em va animar de manera cautelosa i sense saber per quin motiu, a dirigir-me cap a ella.
L’esperança torna a estar plantada, l’envolta la incertesa, la impaciència i el temor. Així i tot, el seu aliment és l’amor. Volia apartar-me del món, sentir-me sol, lluny de tot. Però la capritxosa vida, la mateixa que semblava voler enterrar-te, t’envia ara amor, comprensió i empatia de la gent que t’envolta. De la família, per descomptat, dels amics de tota la vida, clar. Però, potser, el destí se sent culpable i no es conforma amb això i m’envia aquests mateixos sentiments positius de coneguts, de nous amics i d’amics llunyans que semblaven haver desaparegut. De persones amb les quals creies haver tingut una relació simplement formal, per treball o perquè et creues amb elles, com poden ser treballadors del teu banc, metges, infermeres, el teu perruquer, la botiga a la qual acostumes a anar i un gran i llarg etc.
En definitiva, sento l’amor que aquestes persones m’atorguen de la seva forma especial. Aquesta energia que tots tracten d’enviar-me amb les seves paraules o gestos que jo rebo com a amor. Aquesta energia, aquesta que està regant l’esperança. Gràcies a tots.
Tots els articles a www.juanjuncosa.com.