A la dècada dels 50, en el Seminari Diocesà de la Seu d’Urgell, hi estudiaven uns 400 seminaristes. Els 4 inscrits actualment, estudien ara a Barcelona. Cada cap de setmana retornen a les dependències diocesanes del seminari menor de la capital de l’Alt Urgell.
Crec que els seminaris han estat, i són, un referent educatiu i cultural. Per la qualitat de l’educació que s’hi imparteix, sempre han gaudit d’una gran anomenada i prestigi, en el si de la societat, sobretot entre les famílies humils que no poden costejar estudis superiors a llurs fills.
Penso que no tots els que hi ingressaven eren vocacionals. Ho demostra el fet que una part d’ells, sense arribar a ser ordenats sacerdots, abandonaven els estudis al seminari i es feien convalidar les assignatures cursades. Uns continuaven estudiant i altres es posaven a treballar.
Molts dels que deixaren inacabats els estudis eclesiàstics, ocupen avui, o han ocupat, llocs de rellevància social, aquí o fora, la qual cosa al meu parer, denota que reberen una formació integral que els permeté escalar llocs directius en entitats privades i organismes públics.
Un canonge de la catedral de Santa Maria d’Urgell, un i altre cop, demanava als meus pares que intentessin convèncer-me de la bondat d’ingressar al seminari. “Som pobres i no li podem pagar estudis superiors” replicaven els meus progenitors.
La resposta del canonge era sempre la mateixa: “No us preocupeu, hi ha persones benestants que costejaran els estudis eclesiàstics del vostre fill, per mitjà d’una beca. Quan l’ordenin prevere, fins i tot, li compraran el calze, la casulla, l’estola i la sotana”.
Si bé em seduïa la possibilitat de poder fer allò que m’agradava, que era estudiar, jo em feia el ronsa, perquè jovenet com era, encara no sabia què volia ser quan fos gran. Desconeixia completament si tenia o no vocació i si seria en el seu moment apte per a exercir l’apostolat.
Un dia vaig veure passejar en formació una columna de seminaristes pels carrers de la Seu, al capdavant de la qual figurava el prefecte. Un seminarista es girà per a mirar indiscretament a una noia jove que caminava per la vorera. El prefecte el va veure i li propinà al noi una clatellada.
Suposo que fou el detonant per a decidir-me definitivament a abandonar la possibilitat d’ingressar al seminari. A hores d’ara no sé encara si tenia vocació o no. En el meu subconscient segur que va comptar l’evidència que mai em podria casar, viure en parella i tenir fills.
Celebro que el papa Francesc hagi dit recentment que “El celibat no és un dogma, la porta al canvi sempre és oberta”. També em satisfà enormement que en una ala del seminari menor estigui previst ubicar-hi un centre de salut mental concertat amb la Generalitat i el Govern d’Andorra.