Les persones, en major o menor mesura, som hipocresia. Molt sovint no som capaces de pensar de manera racional, ens deixem portar pels sentiments i ens apartem dels assumptes veritablement importants que s’amaguen darrere de cadascú. Jo, el que penso, és que la hipocresia és un mecanisme molt potent.

Cadascú de nosaltres volem donar un sentit al món que ens envolta, com si fóssim les peces d’un puzle gegant que s’han d’encaixar en un quadre que ja tenim gairebé acabat. Les persones tendim a simplificar de manera que, cada peça pugui encaixar amb l’altra, quan una peça no encaixa ens sentim decebuts.

Aquest enuig ens fa ser hipòcrites, amb la qual cosa, desperta les nostres emocions de manera inconscient. Considerem que les persones hipòcrites són diferents a les altres, per la seva forma de ser, pel físic, per les expressions, els costums, per pensar diferent, perquè, generalment, no aprofundim en les raons sinó que simplement se l’etiqueta com una persona que no és de fiar.

En resum, que potser la propera vegada que ens haguem d’enfrontar a un comportament hipòcrita, és millor aturar-nos en el camí i valorar amb més profunditat els altres valors de les persones. Les mentides mouen el món, els hipòcrites solen arribar lluny. És cert o no?

Dir una cosa i pensar-ne una altra: no ho hem fet tots alguna vegada? Els motius potser són diferents, però, la realitat, és que tots portem un hipòcrita a dins. I és que moltes vegades, és millor callar o fingir, que fer honor a la veritat.

Fins i tot, en certs àmbits està mal vist anar amb la veritat per endavant.