L’expressió “bocato di cardenale” (o, com sovint es diu popularment, “bocato di cardenalle”, prové de l’italià “boccone del cardinale”, que literalment vol dir “mos del cardenal”. A Itàlia, els cardenals eren coneguts per viure amb cert luxe i per gaudir d’un menjar fi i exquisit. Així, un boccone del cardinale era un plat tan bo, tan refinat, que només algú d’aquesta categoria podia permetre-se’l o mereixia tastar-lo.
L’expressió va començar a estendre’s fora d’Itàlia al segle XIX i sobretot al XX, coincidint amb dos fenòmens:
- La influència cultural i culinària italiana a Europa i Amèrica Llatina —la cuina italiana sempre ha estat molt admirada, i moltes expressions italianes relacionades amb el menjar van entrar en altres llengües.
- El prestigi associat a l’italià com a llengua del “bon gust” i del refinament, sobretot en el món de la gastronomia, l’art i la música (òpera, cuina, moda, etc.).
En el cas concret d’aquesta expressió, sembla que va arribar primer al castellà popular com a “bocato di cardenale”, una deformació de l’italià correcte boccone del cardinale. La forma bocato no existeix en italià (hauria de ser boccone, que vol dir “mos”, “bocí”), però es va adaptar fonèticament perquè sonava “italiana” i simpàtica.
A partir d’aquí, la dita es va escampar pel català col·loquial —sobretot a partir de mitjans de comunicació, pel·lícules o traduccions informals— i es va mantenir amb la mateixa forma deformada (bocato di cardenalle), que ja s’havia fixat en castellà com una expressió humorística i popular.