Portar la mascareta

Roser Rodríguez Jerez
Roser Rodríguez Jerez

Des de les restriccions a la mobilitat fins a no poder acostar-se als nostres éssers estimats a menys d’un metre, passant per la convivència amb les mascaretes. De ser un objecte propi de quiròfans i laboratoris, aquests trossos de tela s’han convertit en l’últim any en un company inseparable per sortir al carrer.

Per als que dediquem una part del nostre temps a reflexionar, no deixa de ser un autèntic repte per la infinitat de fenòmens que s’estan produint i que assenyalen cap a un futur que serà molt diferent del que hem conegut fins ara.

Tot d’una, tot aquest remolí de reflexions, idees, preocupacions, i conclusions que s’ha generat en només un any. Un senzill objecte, i humil no li haguéssim donat la menor atenció: la mascareta.

Perquè la màscara representa millor que qualsevol altra imatge la situació de pànic, patiment i desconcert que estem vivint; però també de fortalesa. unitat i enginy. Un humil i senzill objecte la irritant escassetat ens fa pensar en les misèries de la nostra condició davant desgràcies d’aquest calibre, però també en la debilitat del nostre model mental.

Sí, la mascareta és capaç de representar el bo i el dolent. El gran esforç, entrega i valentia de sanitaris, policies, militars, camioners, agricultors, ramaders, treballadors del comerç, de la neteja, en suma, de tots aquells que sí que són imprescindibles i necessaris per al funcionament del món real.

El patiment dels malalts i ancians en llits de UCIS plenes o aquests geriàtrics que s’han convertit en una vergonya del nostre temps, tot sol amb el misteri de la mort que planeja sobre tots i cadascun de nosaltres, Simbolitza a la perfecció les precaucions, de vegades ratllades amb la paranoia, que adoptem davant un enemic invisible. El temor a una malaltia que no estava en el guió.

Potser aquesta tragèdia ens serveixi per posar en quarantena a aquesta forma d’entendre la realitat en base de prejudicis i que no és més que un altre virus, tan tòxic i corrosiu que traspassa tots els àmbits i és capaç de convertir en zombies polítics que, un cop infectats, deformen i recargolen per dir i fer allò que ordena. Hem pogut adonar-nos de tot el que necessitem a bons professionals al capdavant de les institucions essencials.

Però a més, a hores d’ara la mascareta simbolitza millor que qualsevol altra cosa com a país, com a col·lectivitat i com a projecte de vida al món. Mentre gairebé tots els nostres sectors s’anaven morint un darrere l’altre; el tèxtil, la indústria siderúrgica i naval, la indústria ferroviària tot s’ha venut, desmantellat, bescanviat o, simplement, abandonat a la seva sort. Ningú es feia la pregunta sobre quin seria el motor capaç de donar feina a unes noves generacions a les quals estem formant perquè vagin a exercir fora de les nostres fronteres.

En tot just uns dies se’ns han caigut a sobre trenta anys d’escassa o nul·la estratègia industrial, ni de posicionament al món a nivell estratègic de forma diferenciada. Ens hem especialitzat en sectors tremendament fràgils davant les crisis planetàries que, a partir d’ara, ja sabem que seran un factor més a tenir en compte.

Les crisis fan mal menys als forts i els que s’organitzen, i per molt malament que ens senti, el conte de la formiga i la cigala és una paràbola de vida i no un manifest polític. Ara estem pagant un enorme preu per aquestes màscaretes i guants que tant necessitem.

Siguem valents de debò i fem de la mascareta també un símbol del passat, d’un lloc al què no volem tornar. Que representi la nostra metamorfosi, la nostra transformació, tant a nivell personal com col·lectiu. No podem ser els mateixos després del coronavirus, ni el nostre país, tampoc. Ens farem més sensats, resistents i generosos; més conscients del que, de veritat, té importància en la vida; i espero que, també, menys egoistes, immadurs però crec que més humans entre tots.

 

TOTES LES NOTÍCIES