Vivim en un món que ens exigeix ser perfectes: productives, resilients, fortes. I moltes de nosaltres, en no complir aquestes expectatives, som les primeres en criticar-nos. En el meu cas, tinc la sensació de no ser completa, que alguna cosa em falta sempre, com el rebuig cap a les meves pròpies necessitats, emocions i característiques.
Deixar de barallar-me amb mi mateixa es converteix en una tasca prioritària quan arriba a aquest punt. Es perd massa temps de vida en coses inútils, en distraccions que ens resten en comptes de sumar, en batalles que no ens aporten res, en discussions sense sentit, en preocupar-se pel que no es pot controlar, en remuntar el passat i, mentrestant, no lluitem pel que realment ens val la pena.
Quina és la raó de viure o de ser que ens motiva cada dia? Així és la vida, una carretera amb desnivells i corbes, algunes amb forma de somriure i d’altres menys boniques. És molt trist deixar que es malgasti la vida sense treure-li tot el suc, sense gaudir-ne totes les possibilitats i aspectes, sense fer-ne un lloc on sentir-nos còmodes, satisfets, i en pau. I és una cosa que només depèn de nosaltres mateixos.
En la meva opinió personal, no sempre la vida et mostrarà el camí clar, ni les millors condicions, però de nosaltres depèn com recórrer-lo, estar atents, disposats sempre a millorar i gaudir del present sense deixar anar el volant.
Sé que no és fàcil afrontar segons quines circumstàncies. Sé que hi ha coses que arriben de sobte i posen cap per avall la nostra vida i altres que veiem venir, però el nostre defecte humà no ens deixa adonar-nos-en o no sap reaccionar a temps.
Insisteixo, no ens jutgem. Reflexionem, prenguem-ne nota, aprenguem-ne i seguim endavant. Cal superar-se diàriament, vagin les coses com vagin. Com més entrenades estiguem, millor ens defensarem quan la vida ens posi a prova. Hem de lluitar el dia a dia, pensant sempre en positiu.