La fagofòbia és un trastorn específic d’ansietat caracteritzat per una por intensa i irracional a empassar aliments, líquids o, fins i tot, saliva. Aquest terme prové del grec, on phago significa “menjar” i fòbia es refereix a una por desmesurada. Les persones que pateixen fagofòbia solen evitar menjar o beure per temor a ofegar-se o asfixiar-se, i poden arribar a presentar símptomes físics notables i una ansietat extrema enfront de qualsevol situació relacionada amb l’acte d’empassar.
La fagofòbia sovint sorgeix després d’una experiència traumàtica relacionada amb l’acció d’empassar. Aquest trauma pot ser un episodi en què la persona ha sentit que s’ofegava mentre menjava, o fins i tot ha vist algú altre enfrontar una situació d’ofec. En altres casos, pot estar relacionada amb altres trastorns d’ansietat o fòbies, com l’ansietat social o el pànic generalitzat.
Aquesta por també pot ser desencadenada per malalties reals, com ara problemes a l’esòfag o dificultats per a empassar (disfàgia), però en els casos de fagofòbia, el factor determinant és que la por està desconnectada de qualsevol perill real o estat mèdic. La persona pot saber racionalment que l’acte d’empassar és segur, però l’ansietat i la por persisteixen.
La fagofòbia pot afectar persones de totes les edats, encara que és més comú en adults que han passat per una experiència traumàtica relacionada amb l’alimentació. Els nens també poden desenvolupar aquesta por, especialment si han patit episodis d’ofec o tenen altres trastorns d’ansietat.
En molts casos, les persones que pateixen fagofòbia també poden experimentar altres fòbies o trastorns d’ansietat, cosa que fa que el diagnòstic i tractament siguin més complexos. També pot tenir un impacte profund en la qualitat de vida, ja que la por d’empassar pot portar a l’evitació d’aliments sòlids, líquids, o situacions socials relacionades amb el menjar, generant problemes de nutrició i salut.
El tractament per a la fagofòbia generalment inclou teràpia cognitivoconductual (TCC), que ajuda les persones a identificar i canviar els patrons de pensament distorsionats que mantenen la seva por. En alguns casos, la teràpia d’exposició gradual pot ser útil, on la persona s’exposa de manera controlada i progressiva a l’acte d’empassar per a reduir l’ansietat associada.
La combinació de teràpia psicològica amb l’atenció mèdica també pot ser necessària si hi ha altres factors físics involucrats, com disfàgia o altres problemes de salut.