Ja és als cinemes la pel·lícula que va inaugurar el passat Festival de Cinema Internacional de Canes, ‘El segundo acto’, de Quentin Dupieux. Aquesta nova proposta del cineasta francès torna a apostar per la digressió humorística amb la intenció de subvertir el relat en la línia dels seus darrers títols, un en l’àmbit del teatre, ‘Yannick’ (2023), i un altre sobre el fet artístic, ‘Daaaaaalí’ (2023). Dupieux ha estat responsable d’històries surrealistes com la d’un pneumàtic assassí a ‘Rubber’ (2011) i esbojarrades malifetes com la de ‘Fumar provoca tos’ (2022). A ‘El segundo acto’, Dupieux sap treure petroli de la modèstia dels recursos emprats i teixeix una estranya i entortolligada comèdia amb quatre personatges principals tot jugant amb el relat de forma profitosa mentre el cinema i la vida s’entrecreuen de forma indestriable.
D’una banda, tenim un emprenyat David (Louis Garrel) que parla amb el seu excèntric amic, Willy (Raphaël Quenard), sobre la noia que surt amb ell, Florence (Léa Seydoux), la qual troba molt pesada i vol treure-se-la de sobre. D’altra banda, Florence vol presentar a David, l’home de qui està bojament enamorada, al seu pare, Guillaume (Vincent Lindon). Els quatre personatges es trobaran en un restaurant, ‘Le deuxième acte’ – el títol de la pel·lícula – on un cambrer estressat a qui tremolen les mans, Stèphane (Manuel Guillot), els aboca el vi fora de les copes. En realitat, Stèphane és un extra que debuta amb molts nervis amb el seu primer paper en cinema. Una esplèndida classe de cinema dins del cinema en un relat en bucle amb jocs malabars entre realitat i ficció, representació i veritat. Una divertida broma sobre una primera i hipotètica comèdia dirigida per intel·ligència artificial amb un director absent i robotitzat. Sarcasme, humor tendre i també amargura enmig de llargues converses en un tràveling infinit.