‘El retorn dels Bassat’ de Vicenç Villatoro

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Hi ha llibres que són molts llibres en un i, per tant, que no s’acaben mai de llegir prou bé, perquè conviden a la relectura i a anar ara i adés, seguint el fil de les referències biobibliogràfiques que hi apareixen, una mica més enllà del text escrit. És el cas d’El retorn dels Bassat de Vicenç Villatoro, que comença així:

“—La meva mare va ser la primera jueva que va néixer a Barcelona des dels temps dels Reis Catòlics.”

Ho diu el publicista Lluís Bassat, qui afirma tot seguit: “Vaig fer la primera bar mitsvà a la primera sinagoga construïda per ser-ho, després de cinc-cents anys: la de Barcelona, al carrer de Porvenir, que s’acabava d’inaugurar.” Hi ha en aquestes paraules —diu Villatoro— “un orgull del començament i del retorn.”

Aquesta idea és el punt de partida d’El retorn dels Bassat: Els Bassat, sefardites, després de l’expulsió al segle XIV, recorren durant el XIX i el XX Bulgària, Turquia, Àustria, Alemanya i França, abans de tornar a Barcelona. . Per la seua banda, els Coen, jueus romaniotes establerts a l’illa grega de Corfú, també han d’emigrar durant el XIX i el XX a Itàlia i França, abans que un dels seus membres arribe a Barcelona l’any 1905. Aquestes són les dues branques familiars del publicista, qui juntament amb Vicenç Villatoro recorre els escenaris i les complexes històries familiars que són tant com dir els cinc-cents darrers anys de la història del judaisme europeu i de la seua poderosa influència en la construcció de l’Europa i del món si més no occidental que coneixem.

Portada del llibre El retorn dels BassatTanmateix, el llibre descansa sobre una altra afirmació punyent: “tots els retorns són impossibles, perquè el lloc on volies retornar ja no existeix. Perquè el món que vas deixar enrere ja ha desaparegut.” Per tant, assistim a la tasca de trobar i de reconstruir el que queda d’allò que van viure els avantpassats de Lluís Bassat en un espai que cal acotar d’alguna manera: “busco mapes per a entendre-ho —escriu Villatoro—. No em serveix del tot el límit de l’olivera. Em servirà més el límit de la vinya, que sí que arriba fins al Danubi. Al final el mapa que més em convé, el que dibuixa millor el món on es mouen tots aquests personatges, és el de l’Imperi Romà. El d’Orient i el d’Occident. Amb el Danubi i el Rin com a fronteres. Amb una línia recta que passa entre Corfú i Bríndisi per separar-los entre ells. Tot passa dins els límits de l’Imperi Romà.” I el llibre, és això: un viatge magníficament i detalladament narrat dins aquests límits geogràfics tan amplis.

Però El retorn dels Bassat no és només el relat d’un recorregut, és també el relat d’una consciència, del retrobament amb la memòria col·lectiva d’una nació, en què la llengua té el paper quasi de fòssil, de pal de paller, de signe de pervivència de la comunitat per damunt de qualsevol altre nexe d’unió. “Un món endreçat per llengües. Una llengua central, per a la vida: el ladino. Una llengua secreta dels pares, la llengua desitjada, a la qual vols accedir per arribar al món dels adults, per conèixer els secrets que xiuxiuegen en l’enamorament: l’alemany. La llengua de les pageses, el búlgar. Una cosmogonia a partir de les llengües.” Aquest és el cas, posem per exemple d’Elias Canetti, segons el descriu ell mateix i comenta Villatoro en les frases citades més amunt. Dit d’una altra manera: en la consciència dels “compatriotes” dels Bassat o dels Coen o dels Romano i de tants altres cognoms, “una cosa era a quin imperi pertanyies, en el sentit gairebé fiscal del terme, i una altra què eres de nació, que tenia a veure sobretot amb la teva llengua, espanyol, o amb la teva religió, jueu.” Una altra cosa era la necessitat de saber llengües, “perquè amb aquestes nocions es podria salvar la pròpia vida o la d’altres persones.”

A través de la llengua, d’aquest joc de llengües i de sorprenents relacions familiars, com ara que els Canetti i els Bassat tenien una llunyana però certa relació familiar, assistim al recorregut secular de la diàspora, de centenars de relats, de cançons i de tradicions que arriben per exemple, i en això no podem estendre’ns ací, a la manera de fer el sabó, per no parlar de receptes culinàries o de tantes altres coses que amoroseixen la lectura del llibre.

I la llengua porta a la literatura, perquè la literatura és l’eina que tenim per a reconstruir la mirada absent que ja s’ha perdut: “sense literatura no hi ha mite. Sense Mite, no hi ha memòria. Ha de ser memòria i un mite de préstec”. Per això hem de valer-nos, “els Bassat” han de valer-se en el seu recorregut dels Canetti i d’una llarga galeria d’autors i d’obres en què el lector pot projectar, com dèiem al començament, una mirada que vaja més enllà del llibre: Àngel Wagenstein, Homer, Proust, Claudio Magris, Charles Simic, Italo Svevo, Joyce i també Espriu, perquè d’una manera o altra El retorn dels Bassat parla de nosaltres. Per això, aquesta ressenya, més que un resum, és una invitació a una lectura inoblidable.

 

Per Tomàs Llopis, La Veu dels Llibres

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES