La curiositat me la va encendre la frase d’un corresponsal de tevetrès a Roma: “el Vaticà ja ha posat en marxa”, deia, “els protocols funeraris”. L’alarma em va saltar amb aquell protocol en plural: quants protocols hi deu haver?, pensava. Segurament en aquella suspicàcia de filòleg hi ressonava la incomoditat per un plural que plana des de fa temps sobre nosaltres en aquesta matèria: els funerals, que, contra tot pronòstic, el diccionari dona per bons: “(sovint en pl.) Conjunt de ritus i pregàries que l’Església etc etc’. Els castellans, ja se sap, són més donats que nosaltres a pluralitzar les coses, però es veu que en aquest cas ens hi afegim.
Sigui com vulgui, la dels derivats de funus, funeris, ‘cerimònia mortuòria’, és una família certament petita. Per no dir minúscula: a més de funeral i el corresponent adjectiu funerari, només trobem la simpàtica locució a la funerala, que si apliquem a l’ull de vellut és perquè es troba ‘malmès en tal manera que està capgirat o desviat de la posició normal’, segons el DCVB, perquè en realitat l’expressió es refereix a l’arma que ‘es porta de cara avall en senyal de dol’. I s’ha acabat el bròquil: una família sense verbs ni adverbis.
Sí que en tenen, tanmateix, els seus dos parents més pròxims, que són funest i fúnebre (funestament i fúnebrement respectivament, i dispenseu la cacofonia). Però, ves per on, aquestes dues branques són igual d’escarransides que l’original, perquè la segona només compta amb els dos esmentats i la primera tot just hi afegeix, aquesta sí, un verb. Un verb curiós i certament infreqüent com és funestar: ‘Fer funest, damnejar greument’. Sort que el DIEC es molesta a proporcionar-nos un exemple que ens ajuda una mica: “Les guerres funestaren el regnat d’aquell príncep”.
I com que tot plegat, ja es veu, és d’una magresa i una poca varietat que ensopeix, tancaré el cercle d’aquesta peça mortuòria tornant al plural. En aquest cas al de la locució pompes fúnebres, una altra que tota la vida m’havia fet certa angunieta fins que vaig reparar que, contràriament, l’adjectiu pompós, que n’és fill, em semblava ben normal. En qualsevol cas, pompa figura als diccionaris amb tot el dret del món: ‘Ostentació de magnificència, aparell fastuós’.
Finalment, l’escassedat esmentada em mena a una darrera consideració, les conclusions de la qual deixaré a les vostres mans: si en comptes de funeral haguéssim pres com a mot a rodar mort, la gran quantitat de derivats que té haurien donat ben bé per a un parell o tres d’articles. Revelador, no trobeu?
