Títol: Jan el gran
Escriptora: Marjorie Weinman Sharmat
Il·lustrador: Marc Simont
Traducció: Yanick García
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 96
Edat: A partir de 7 anys
Poques són les històries detectivesques que no captiven els lectors. Petits i grans quedem bocabadats amb el raonament que plantegen els seus protagonistes, i el segell Blackie Little ho té ben present. Concebut originalment com a Nate the Great el 1972, Jan el Gran és un dels detectius per a primers lectors pioners del gènere. Amb 31 volums i traduccions a més de 20 llengües —entre les quals, l’espanyol de l’Amèrica Llatina (Yo, el Gran Fercho, 1993)—, ens toca celebrar, novament, que Blackie Books rescati un clàssic infantil que encara no havia conegut la parla catalana.
Jan el Gran és memorable per les seves dues grans aficions: resoldre un bon cas i menjar creps. En aquesta primera entrega —i única, de moment—, l’Anna, la seva veïna, li encarrega la recerca del seu dibuix desaparegut. Tot i que no es tracta d’uns «diamants perduts, o unes perles, o un milió de dòlars», en Jan no s’ho pensa dues vegades: agafa la roba de detectiu, la llibreta i el llapis, i es dirigeix a l’escena del crim per a recopilar pistes.
Cal remarcar l’estil i l’adequació de Weinman Sharmat al públic infantil. Amb oracions curtes i concises, i un llenguatge que imita la duresa del parlar detectivesc, el text està pensat per a aquells lectors que ja llegeixen en lletra d’impremta amb comoditat, però que encara no han fet el pas a les novel·les amb capítols.
D’altra banda, les il·lustracions de Simont són minimalistes, però expressives, i combinen traços bicolors en rosa i groc, i en escala de grisos. Tot i l’aparent senzillesa, els elements gràfics brinden als lectors indicis per a resoldre el cas, si els saben clissar. En conjunt, ambdós llenguatges, el textual i el plàstic, reflecteixen amb precisió el pensament lògic que vol despertar la història.
Addicionalment, l’obra fa un pas més enllà per a promoure la participació lectora incloent-hi tres «activitats superdivertides»: una d’artística, una altra de culinària, i l’última sobre el llenguatge dels detectius. Val a dir, també, que l’edició catalana ha decidit prescindir d’una quarta activitat de caràcter didàctic sobre els colors que, segurament, hauria quedat desfasada cinquanta anys després de la seva composició.
Tot plegat, tenim al davant una història amb uns personatges i una trama clarament definits, i amb prou toc d’humor per a afinar l’ull crític dels joves investigadors.
Laura Sagués Jorba / Clijcat / Faristol