Més de 32.000 espècies, incloent-hi vegetals, estan en perill d’extinció i algunes les trobaràs a faltar. El titular sembla graciós, però no ho és. Més de cinc mil espècies d’animals es troben amenaçades actualment. Quins animals estan en perill d’extinció a Europa? Espècies invasores de manera accidental o intencionada alteren la cadena tròfica. Podria ser l’espècie humana la propera a extingir?
El voltor comú és d’aspecte marronós, molt més clar i estilitzat que el voltor negre. Disposa d’un coll llarg, proveït de plomes molt petites, que li permet introduir el cap per petites obertures de la pell per a poder menjar la carn i vísceres de les carronyes localitzades. En vol, les ales vistes des de sota son molt més sinuoses, en comparació amb el voltor negre que son molt més rectes i grans. És una espècie protegida.
Hàbitat
- El voltor, juntament amb l’aufrany, el trencalòs i, des de 2010, també el voltor negre, constitueix una de les quatre espècies de carronyaires que hi ha a Catalunya i que també es poden veure des d’Andorra. L’alimentació del voltor es basa únicament i exclusivament en els cadàvers d’animals morts de la mida d’un gos o superior. Sens dubte aquests ocells exerceixen una tasca sanitària molt important i imprescindible.
- El voltor pot ocupar una gran diversitat d’ambients, sempre que trobi menjar suficient i penya-segats o cingleres on poder instal·lar el niu.
Distribució
- El voltor comú és un ocell que, cap a començaments del segle XX es trobava estès per tota la península. La utilització de verins i la mecanització del camp, que va comportar una reducció important de la seva principal font d’aliments, els cadàvers dels animals domèstics, van donar lloc a un fort procés de regressió.
- A Catalunya, fins als anys 50, es trobava encara estès per tots els Pirineus i les serres del sud de Tarragona. A començaments de la dècada dels 60 desapareix, com a reproductor, de les comarques del Pirineu de Girona i Barcelona.
- A Catalunya se n’ha produït un increment important d’efectius. De les aproximadament 40 parelles trobades l’any 1979 es va passar a les 431 l’any 1999, a les 1.116 el 2009 i a les 1.628 el 2018. Paral·lelament, l’àrea de distribució s’ha anat estenent de l’oest cap a l’est a les comarques pirinenques, i s’ha recuperat així gran part de l’antiga àrea de distribució que fins a mitjans del segle XX sabem que arribava fins a la comarca de la Garrotxa.
Informació extreta de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.