Avui escric perquè em sento atrapada al mateix lloc, com si els meus passos no poguessin avançar encara que el meu cor ho demani. De vegades em pesa la repetició dels dies, aquesta sensació d’estar detinguda mentre es mou tot al meu voltant. De vegades sento que visc en una gàbia que no vaig construir de cop, sinó a poc a poc, gairebé sense adonar-me’n. Un dia vaig cedir per por, un altre per cansament, un altre per no preocupar ningú, i quan vaig ajuntar tots aquests petits silencis, vaig descobrir que ja no sabia ben bé on acabaven les parets i on començava jo.
El que pesa més no és la tancada, sinó el costum. Em vaig acostumar a quedar quieta, a no molestar, a no demanar gaire. Em vaig convèncer que allò segur era millor que allò veritable. I en aquesta comoditat incòmoda vaig deixar d’escoltar les meves pròpies ganes, els meus propis límits, les meves pròpies ferides.
Però, fins i tot a la gàbia, hi ha un moment, gairebé imperceptible, en què alguna cosa dins meu empeny. Un desig petit, una intuïció, una veu que em recorda que mereixo més que sobreviure. Que no vaig néixer per a moure’m en cercles. Que puc obrir la porta encara que em tremolin les mans. I, aleshores, entenc alguna cosa: que la gàbia segueix aquí, sí! Però també segueixo jo. I mentre jo existeixi, hi ha possibilitat de canvi.
Viure sense poder sortir d’un mateix lloc és com veure la vida passar des de darrere un vidre: tot avança, tot es transforma, menys jo. I això fa mal. Fa mal perquè no és que no em vulgui moure, és que alguna cosa, la por, l’obligació, el cansament, o simplement la vida, em té quieta, com si les meves ales estiguessin lligades a una estaca invisible.
Però en els meus silencis també reconec una altra veritat: que encara que el meu cos segueixi al mateix lloc, la meva ment no està completament presa. De vegades penso, somio, imagino, planejo… I aquests petits moviments interns són la prova que encara queda una cosa viva, una cosa meva, una cosa que no es resigna.
Potser encara no puc sortir. Potser encara no s’ha obert el temps. Però començo a entendre que no estar movent-me no vol dir estar perduda. Que, fins i tot en aquest lloc fix, estic aprenent alguna cosa sobre mi, sobre la meva força, sobre el que realment anhelo.
I sé que quan arribi el moment, perquè els moments arriben, aquest mateix lloc que ara sembla una gàbia serà només el punt des del qual començaré a volar. Però també sé que dins meu queda una espurna, petita però tossuda, que no es rendeix. Aquesta espurna em recorda que aquest lloc no serà per sempre, que fins i tot la quietud em pot ensenyar alguna cosa, i que algun dia trobaré la força per a obrir la porta que ara no puc creuar.
Fins aleshores, segueixo aquí, però no em dono per vençuda.
Amb afecte,
Roser RJ