La Seu d’Urgell aquarterava un regiment de l’exèrcit espanyol, comandat per un general de brigada. La tropa era distribuïda entre Castellciutat, el Campament del Pla de les Forques i el Quarter Arapiles 62 situat al passeig Brudieu, on eren els despatxos de la comandància militar de la plaça, els de la plana major de la unitat militar i els dormitoris col·lectius dels assistents.
Als reclutes procedents del món rural, no a tots, els era ofert eximir-los de les guàrdies i altres serveis, com pot ser el de cuina, tot a canvi de conrear l’hort i portar la granja de porcs que el regiment tenia al Pla de les Forques, proposta que quasi tothom acceptava.
Baix la supervisió del veterinari militar, els porcs eren engreixats amb les restes de ranxo i peladures d’hortalisses. Si agafaven alguna malaltia, eren emprats, a càrrec de l’estat, els mateixos medicaments per mules i cavalls, portadors d’armes en les maniobres militars.
Cada setmana, de porcs en mataven uns quants, sempre amb plenes garanties higièniques, en una sala condicionada a l’efecte. Tinguem en compte que entre totes les graduacions militars sumaven uns centenars, tants com soldats rasos havien distribuïts per les tres instal·lacions.
Un cop realitzada la matança, es confegia un lot gratuït per a cada família, en funció del nombre de membres que la integraven. Naturalment el bo i millor anava a parar al general i als alts comandaments. Els suboficials s’havien de conformar amb carns reputades de segon ordre.
Per un altre costat, quan tenien permís, els soldats normalment l’anaven a passar als seus llocs d’origen, en taxi compartit. El preu per la plaça ocupada anava a llur càrrec. Volien emprar el mínim temps en el viatge, per a poder veure aviat a la novia, els pares, o els germans.
Si volien, podien viatjar en autobús, per compte de l’estat. En descartar-ho el soldat, el regiment emetia igualment les llistes d’embarcament i les lliurava a la companyia d’autobusos. A canvi, el regiment rebia un talonari neutre, amb tots els fulls segellats, cada un d’ells vàlid per 100 km de recorregut, tants com els que sumaven les llistes d’embarcament.
No cal dir que dit talonari permetia als comandaments viatjar gratis en autobús. Quasi mai al soldat ras. Un benefici afegit, era disposar d’assistent, la qual cosa hom sap en què consistia. Alhora gaudien d’una farmàcia i d’un economat militars, amb preus per sota dels de mercat.
Als professionals militars, l’estat els procurava habitatge, als pavellons militars, construïts per l’erari públic. Podia ser un apartament familiar o una plaça a individual, bé a la residència d’oficials o a la de suboficials, a uns preus de lloguer mòdics, respecte als imperants llavors.
Per anar de compres a Andorra, els comandaments militars de la Seu, o de fora, sovint utilitzaven vehicles oficials. Es tractava només de fer una petita modificació a la matrícula, que consistia en tapar la “E” del grup de dues “ET” que eren les inicials dels mots “Exèrcit” i “Terra”. Com a resultat tenien una matricula de Tarragona, que en travessar la frontera del riu Runer permetia fer els ulls grossos a qui en tenia control.
Assenyalar, finalment, que el pa i la llenya els tenien gratuïts, com també les reparacions domèstiques que duia a terme el soldat encarregat de manteniment del quarter, en els domicilis dels militars de professió. Un autèntic tot terreny, vaja un manetes, que en un tres i no res podia transformar-se en llauner, lampista, paleta, electricista o “matarife”.