Durant el règim franquista totes les organitzacions sindicals foren proscrites per llei i conduïdes a la clandestinitat o a l’exili. Els principals sindicats afectats foren la «Unión General de Trabajadores» i la «Confederación Nacional del Trabajo». En lloc dels sindicats, que de dret deixaven d’existir, el dictador va establir els anomenats «sindicats verticals», que en realitat equivalien a mers instruments sotmesos a la política laboral oficial, fortament controlats pels òrgans del Movimiento.
En els anys 60 del segle passat, un període de ràpida expansió econòmica a Espanya, va tenir lloc una creixent confiança i solidaritat entre els treballadors que va permetre, per exemple, que fos tolerat entre altres, l’activisme sindical moderat de la Hermandad Obrera de Acción Catòlica
Per a dirimir les controvèrsies laborals, entre patró i obrer, era obligatori celebrar un acte de conciliació entre les dues parts davant de la «Delegación Comarcal de Sindicatos», passa prèvia per a poder presentar demanda prop de la «Magistratura Provincial del Trabajo», en cas de no acord.
A les darreries del règim existia una tendència entre certes empreses a preferir negociar amb els representants autèntics dels treballadors, amb la finalitat d’introduir nous mètodes d’organització per a millorar les condicions de treball i alhora la productivitat.
Hi va haver una certa tolerància tàcita amb els sindicats no oficials. Tal és el cas del sindicat «Comissions Obreres», fins que va ser declarat il·legal el 1967. Amb el retorn de la democràcia, es reflectí el canvi d’escena social i laboral del postfranquisme en crear diversos sindicats nous.
Els sindicats, que en el seu dia el dictador els havia desposseït de llur patrimoni immobiliari, el recuperaren un temps després de la mort de Franco, amb l’adveniment de la democràcia. Els permeté muntar una burocràcia que encara dura, penso que amb una clara supeditació al poder establert, que els finança.
Si bé en un moment donat els sindicats espanyols actuals jugaren un paper important en defensa dels drets laborals, amb el temps, al meu parer, llur fortalesa s’ha anat afeblint, sobretot a causa dels cada cop menys nombrosos convenis col·lectius a negociar. En general l’empresariat prefereix negociar salaris i condicions laborals amb cada un dels empleats, cas per cas.