Títol: El drac golafre
Escriptor/a: TEN, Montserrat
Il·lustrador/a: Mona Brunet
Editorial: La Galera
Pàgines: 48
Edat: primers lectors
El drac golafre segueix la tendència de llibres per a xiquets que altera els rols tradicionals de llops, ogres o, en aquest cas, dracs, i els converteix en éssers inofensius, alhora que les princeses es transformen de víctimes belles i delicades en valentes dominadores de les feres. Les primeres versions capgirades de contes populars devien ser sorprenents, però en l’actualitat resulta difícil trobar un autèntic malvat en una història infantil. Així, a poc a poc, allò políticament correcte s’estén com una taca d’oli que aigualeix qualsevol rastre de roïndat i deixa els arguments tan pelats que, sense trama ni força, poques vegades poden denominar-se literaris.
El nus d’El drac golafre rau en la intenció d’aquest rèptil gegantí de menjar-se Hermínia, una xiqueta princesa i lectora que el convenç que això no és gaire bona idea; aquest començament és el millor de l’obra, perquè la protagonista ho aconsegueix amb una sèrie de preguntes que, d’alguna manera, recorden la Caputxeta, encara que amb un plantejament més intel·lectual: «I amb la corona i tot, m’engolirà? / –Oi tant, quin problema hi ha? / –No ho sé… No creu que / se li podria clavar al paladar?». El problema consisteix en el fet que la història, realment, acaba ací, i les pàgines que segueixen –els dos terços restants– són una successió d’escenes en què Hermínia i el drac mengen gelat o juguen a cartes. Les il·lustracions de Brunet destaquen el contrast entre la grandària de la bèstia i la nena diminuta i representen detalls no esmentats al text, com les dents corcades de l’animal, per exemple, o l’esforç d’Hermínia per posar-li ulleres, que volen aportar un punt d’humor extra a una narració amb rimes en què predominen els infinitius. El conjunt és, doncs, fluix, perquè, per sobre d’un argument sòlid, s’hi percep la decisió d’empoderar una princesa –i, de retruc, al·ludir a les bondats d’una dieta variada.
I és una llàstima, perquè hi ha títols mítics com El tigre que va venir a berenar de Judith Kerr o El drac vermell de Max Velthuijs que podrien haver servit de referents a aquest conte, però ni la figura inquietant –i alhora seductora i tendra– del gran felí de Kerr ni la decisió de Velthuijs de no esquivar les complicacions que representa per als vilatans la presència insòlita d’una bèstia que arrasa les collites semblen haver-hi deixat empremta.
Arantxa Bea / Clijcat / Faristol