Xiulada

Fffffuuuuiiiiiiiiiiiittttttt, fiiiiiiuuuuuu-fiiuuuuu, fiiiiuuuuuuuuuutttttt. Pppiiiiiiipppppiiiiiiippppppp, ttttiiiiiitttt-ttttiiiiiiiiiitttttt. Xxxxiiiuuuuuuu, xxxxxiiiiiuuuuuuuuïïïïïïtttt!!!!!!!!!!!!
Com que el dissabte de trons no vaig poder ser al camp, m’afegeixo al sentiment general reproduint unes quantes de les onomatopeies que proposa el Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva de 62 per a l’acció de xiular. Que ja és en ell mateix un mot onomatopeic (igual que serrar, topar i molts més), perquè vol reproduir mitjançant els fonemes el so de l’acció que representa. Xiular prové del llatí sibilare. Observeu que l’equivalent castellà silbar es conserva més pròxim a la mare, i ho faig notar perquè, com de costum, el geperut no es veu el gep: als camps on juga la roja és norma que l’himne del visitant sigui rebut amb xiuladissa i escridassades. Puntualment, les xarxes s’han omplert d’insults i amenaces (“Putos vascos y putos catalanes. Lanzaba una bomba en el CampNou y me quedaba tan tranquilo que asco pitar el Himno Español”) d’aquesta gent tan sensible que no poden suportar un xiulit però et diuen el nom del porc per menys de res.

L’evolució del verb va tenir una fase intermèdia, siular, que conservava el so inicial i que ha perviscut als dialectes balears (on fan aquelles esculturetes blanques amb ratlles verdes i vermelles que es diuen siurells justament perquè són xiulets). Posteriorment, en una mutació que no ha seguit cap altra llengua llatina, aquesta S es va transformar en una X de so més suau, que es va encomanar a tota la família i va deixar els termes sibilació i sibilant per a l’argot dels lingüistes. No es pot descartar, i això ja és collita pròpia, que en aquesta mutació hi tingués a veure la progressiva submissió del parlant català a la repressió borbònica. Noteu, per exemple, que quan cal parlar en veu baixa (que és cosa que presoners i víctimes han de fer sovint), nosaltres xiuxiuegem, mentre que els veïns mantenen la S i susurran. Fins i tot podríem portar l’analogia a l’extrem i observar que el so fricatiu postalveolar de la X és el mateix que emetem quan reclamem silenci: xxt! Qui ha de callar si no vol rebre sol desenvolupar mecanismes adaptatius, i rebaixar l’estridència de certs fonemes en pot ser un.

Ara, com que la gran xiuladera de la Copa no es pot dir que no fos estrident, ves que no hagi estat el primer rastre visible (perceptible) d’una nova transformació fonètica, un camí de retorn que ens permeti recuperar aquell siular de quan encara no ens feien callar amb amenaces, sancions i comitès antiviofffffuuuuuiiiiiiiiiiifffiiiiiiiiuuuuuuuuuu!

1 comentari

  1. Bon dia,
    Dons lo primer que has de fer es renunciar a aquesta competició i jugar la copa Catalunya o Copa Vasca i la teva institucio que es catalana i mira per la seva butxaca i no per als teus sentiments la jugara sempre.

    Salutacions.

Comments are closed.

TOTES LES NOTÍCIES