El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és des de fa una dècada el corresponsal de La Vanguardia l’Àfrica. Els seus reportatges han aportat llum sobre la complexitat i la riquesa cultural i humana d’un continent sovint massa marcat per les etiquetes i els tòpics. La brutal sequera a la Banya d’Àfrica, la independència del Sudan del Sud, la vida i la mort de Nelson Mandela o les penúries dels pigmeus al Camerun són algunes de les històries que ha cobert i que han quedat recollides al llibre ‘Océano África’ (Península).

Comença el llibre amb una cita del gran reporter Ryszard Kapuscinski, que diu que l’Àfrica “no existeix”.
Ho faig perquè treballo en un lloc on les fronteres no tenen cap sentit, cap base geogràfica ni ètnica. Els africans, en canvi, sí que existeixen, indubtablement. Per a mi, la manera més honesta de treballar a l’Àfrica és donant tota la importància a les persones.

Com a periodista ha viscut escenes terribles. Una mare acotxant un nadó mort en un camp de refugiats a Kènia, un nen de nou anys oferint-li els serveis sexuals de la seva germana de sis a Togo… Com ho paeix això?
Es crea una mena de compromís amb la persona que t’ho explica o que veus que ho pateix. Ets testimoni de quelcom que no es pot tolerar. I saps que el teu article no ho canviarà, però potser ajudes a que la suma de molts articles sí que ho aconsegueixi algun dia. Per a mi el periodisme, al final, és una forma de compromís.

No li donen ganes de passar a l’acció, d’actuar directament per pal·liar totes aquelles desgràcies?
És un debat moral que sovint afrontes. Quan vaig ser a la Banya d’Àfrica, que patia la sequera més brutal dels darrers 60 anys, feia una calor espantosa a tot arreu. Jo anava amb la meva ampolla d’aigua, bevent. I encara que fos molt curós, la gent assedegada em veia. Clar que havia de beure, jo era allà per treballar, per poder explicar al món tot el que aquella gent estava patint, però igualment et feia bullir el cap. És complicat. A Sud-àfrica pots visitar al matí un barri de barraques pobríssim on la gent t’explica històries terribles envoltades de centenars de rates, i a la tarda un amic et convida a sopar pel seu aniversari a un restaurant de 50 euros el cobert. El món és així, incongruent i a vegades no és fàcil assumir-ho.

Però els africans també ho són, d’incongruents. Al llibre explica com la població negra enriquida sovint tracta els més empobrits amb un menyspreu vergonyós.
Costa molt d’empassar la imatge de l’home ric de Sud-àfrica que ve d’una infància miserable a Soweto, d’un context de lluita pels seus drets, conduint un cotxàs pels carrers de Johannesburg perquè s’ha fet d’or; i que quan se li apropa un negre pobre com una rata a pidolar-li, ni se’l mira. Fa com si no hi fos, simplement perquè és pobre. Això passa perquè les revolucions que han viscut països com Sud-àfrica es transformen. La primera generació lluita per uns valors, però la següent sol fer-ho per interessos. Hi ha molt poca gent disposada a lluitar tota la vida per uns valors, com va fer Nelson Mandela.

De Mandela només n’hi ha un.
M’agradaria pensar que n’hi podrien haver més, però que fins ara no els ho han permès. Quan apareixen líders amb un discurs de valors, de canvi, de lluita contra l’explotació, de prendre les riqueses del país per dedicar-la als seus ciutadans, són eliminats. Aquesta lluita, a l’Àfrica, té un cost.

Al llibre també afirma que en cap altre lloc del món el passat explica tan bé el present com a l’Àfrica. En quin sentit?
Les creences ancestrals i les tradicions s’hi mantenen molt fortes malgrat l’expansió del cristianisme i de l’islam. Això només és possible gràcies a l’orgull brutal que els africans senten per les seves arrels tan profundes.

Quina és la idea més equivocada que tenim d’aquest continent inundat pels tòpics?
Una de les coses més injustes, i en això els mitjans de comunicació hi tenim molta culpa, és que posem l’accent en la gent malvada: el botxí, el rebel, l’assassí. Però la gran majoria d’africans solen prendre la decisió més difícil, i per tant la més bona, quan es troben en una situació límit i tot s’enfonsa al seu voltant. L’Àfrica és un continent amb una qualitat humana enorme, on la bondat és tan o més important que el salvatgisme i la guerra.

Com a periodista, quin balanç fa de la cobertura mediàtica de l’epidèmia de l’ebola?
Ens ha deixat en evidència. Els africans moren per centenars -avui ho segueixen fent- però només ens hi hem interessant quan hem tingut por, no pas per una qüestió d’humanitat. Tampoc m’ha agradat que s’hagi centrat exclusivament en la crisi sanitària, obviant tot el que significa l’ebola. També és una crisi econòmica, política i social. Parlem d’una part de la població que desconfia tant dels seus polítics que pensa que l’epidèmia és una conspiració dels governs per matar gent; però també de germans que tenen por de tocar-se els uns als altres, de pares que no s’atreveixen a enterrar els seus fills. No pot ser que la cobertura periodística d’epidèmies, conflictes i guerres a l’Àfrica se centri tan sols en el vessant humanitari. És pura condescendència.

L’atemptat a Tunísia ens ha recordat que el gihadisme és un dels grans perills a l’Àfrica.
La sensació que quelcom es cou a l’Àfrica en aquest sentit la tinc des de fa molt de temps. Ara ho hem patit a Tunísia, però segur que hi haurà flamarades a altres llocs. Hem vist a Boko Haram, a Nigèria, jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, i altres grups d’Egipte, Líbia i Algèria estan fent el mateix. Són connexions molt perilloses. Però de nou no podem analitzar el gihadisme amb explicacions massa simples. És un fenomen que beu de la pobresa, de l’analfabetisme, dels Estats negligents, incapaços de defensar els drets i la seguretat dels ciutadans. Aquests se senten desprotegits i acudeixen a qui els doni cobertura, encara que sigui un radical armat. Està naixent un monstre, però no surt del no res.

Textos: Vern Bueno/AMIC

Fotos: Marc Giner /AMIC