xavier alberti

Xavier Albertí (Lloret de Mar, 1962) és el director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) des de l’any 2013, com a successor de Sergi Belbel. El mes d’octubre passat va iniciar la segona temporada al capdavant de la institució teatral més important del país, després d’un primer curs on va aconseguir un 70% d’ocupació i 113.000 espectadors. El concepte de “família” articula el nou curs teatral, que s’ha obert amb el redescobriment de la sarsuela catalana. La recuperació del patrimoni teatral català, combinada amb l’aposta ferma per la creació contemporània conformen les principals línies d’actuació d’Albertí com a timoner d’aquest buc insigne de les arts escèniques, amb la crisi i les retallades en el sector cultural com a teló de fons. “El ciutadà no ha de venir al nostre teatre tan sols a entretenir-se, sinó a assistir a una cerimònia de cohesió social”, assegura.

La temporada passada va ser la “frontera”; aquesta, la “família”. Per què són necessaris aquests eixos temàtics?
Un teatre públic ha de deixar clar als seus espectadors que la seva programació no és fruit d’un cúmul d’arbitrarietats, sinó que al darrere hi ha una voluntat de discurs. Sempre hem emprat un eix temàtic que ens ajudi a il•luminar determinats aspectes d’alguns dels espectacles que presentem. Per exemple, si relaciones “família” amb el “Somni d’una nit d’estiu”, l’espectador buscarà quelcom en aquesta obra que sense aquesta etiqueta segurament no hauria fet. També ens permet encarregar textos sota una premissa concreta, incentivar la creació contemporània en base a temes que ens interessen.

Per què la família?
Perquè és encara el nucli des del qual ho heretem tot. L’estructura familiar -sigui la que sigui perquè afortunadament hem après que de famílies n’hi ha de molt diverses- fa una funció social vital: transmet valors, comportaments i mirades sobre el que som i sobre on volem anar. Si el teatre és una eina per reforçar el sentit de pertinença a una col•lectivitat, la família és l’expressió més vàlida d’aquesta pertinença.

La temporada 2013-2014 va començar amb un sorprenent espectacle que recuperava la sarsuela catalana, un gènere del tot oblidat.
Més que recuperació de la sarsuela catalana, hauríem de dir que l’hem reinventada de dalt a baix. És un gènere que havia desaparegut completament. La castellana ja ha rebut estigmes de tota mena, de forma totalment injusta perquè és un dels patrimonis culturals més interessants que ha donat la cultura ibèrica; però en el cas de la catalana és que no teníem ni idea del que suposava com a patrimoni. Això forma part de la missió d’un teatre públic: recuperar el patrimoni, remuscular-lo ideològicament i servir-lo a les noves generacions perquè en facin el que n’hagin de fer. El teatre musical en llengua catalana ha estat un exponent molt important de cohesió social durant més d’un segle, i enterrar-lo ha estat molt injust. Tant de bo avui creadors de tota menta el recuperin i el reactivin des de la seva pròpia personalitat.

Parlant de recuperar patrimoni, el TNC també ho fa enguany amb el teatre català.
És un cicle que hem titulat “L’origen de l’oblit” perquè hi ha una part del nostre patrimoni que hem oblidat. A partir de 1947, quan el règim van permetre de nou les representacions en llengua catalana, la gent del teatre que no va morir a la Guerra Civil o no es va exiliar, i que tenia encara coratge per entendre que la cultura havia de ser un element de cohesió de la societat, va decidir iniciar un viatge agafant la maleta de la modernitat europea, amb Brecht i l’existencialisme francès al seu interior, com van fer molts països del continent. Però aquests països al costat d’aquesta maleta també hi tenien la seva tradició. Nosaltres en canvi la vam oblidar, perquè l’exili ens havia fet perdre aquesta maleta o bé perquè les contínues prohibicions havien debilitat la nostra consciència de la importància d’aquest patrimoni. “L’origen de l’oblit” vol analitzar per què les ferides de la nostra consciència patrimonial encara són actives, com podem cicatritzar-les, i com podem fer justícia a aquella gent que va resistir en els primers anys de plom del franquisme.

Gent que va mirar cap a Europa i la modernitat, en un moment fosc i autàrquic.
Quan analitzes aquells anys et sorprèn la necessitat que tenia el teatre català de llavors de connectar amb el món, d’intentar normalitzar la vida cultural. Fa poc vam descobrir que Tennessee Williams va escriure ‘La Rosa Tatuada’ a l’any 1950 a Barcelona, i que un any abans la capital catalana estrenava obres seves, abans que fos un autor veritablement conegut a Europa. I al costat d’això, hi va haver gent que va maldar per crear unes certes estructures culturals nacionals, gent com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona que van intentar articular un concepte públic de la cultura escènica del país. Cal homenatjar-los.

La seva primera temporada al capdavant del Nacional es va saldar amb bones xifres de públic. Quin balanç en fa?
La primera temporada m’ha donat molta força per consolidar el model que tenia pensat. Sembla que sigui una dèria personal dir que tenim un patrimoni cultural mal llegit que cal recuperar, però hem descobert que el públic també té necessitat de rellegir-lo, des d’òptiques que són molt heterogènies. Però també tenim clar que cal incentivar la creació contemporània, perquè aquest és un teatre que ha de generar el patrimoni dels nostres fills i els nostres néts. Cal que mantingui un contacte permanent amb la creació actual.

Quin és el “model Albertí” per al TNC?
Si l’hagués de resumir, seria un canvi de paradigma: aconseguir per una banda que es deixi d’entendre el TNC tan sols com un espai d’exhibició d’espectacles, perquè se’l vegi com un organisme molt complex que ha de servir per reflexionar sobre la cultura escènica patrimonial, present i futura. I per l’altra, que l’espectador passi a anomenar-se ciutadà, un ciutadà que ve al teatre no només a entretenir-se -compte, no vol dir pas que fem obres avorrides- sinó que ho fa per assistir a una cerimònia de cohesió social, de sentiment de pertinença a una cultura determinada. Un teatre que ens permeti reflexionar qui som, perquè som com som i cap a on volem anar.

Quin paper ha de jugar el TNC en relació a la xarxa de teatres barcelonins i catalans?
El Teatre Nacional ha de liderar una mirada sobre el nostre patrimoni i les nostres actituds escèniques. Ha de ser una eina jerarquitzadora, ja que a un teatre públic li toca assenyalar quins són els bons autors de les noves generacions, i quins són els clàssics. Legitimar un cànon i llegar-lo a les noves generacions. No inventem res, és el paper que han de jugar teatres públics com el nostre.

El nivell pressupostari actual és suficient per dur a terme totes aquestes tasques?
Tenim molt terreny per recórrer, i molt poques eines per fer-ho com ho fan els nostres veïns europeus. Fa un parell o tres d’anys que el govern espanyol ens promet una llei del mecenatge que de cop i volta ens ha dit que no s’acabarà produint, i que ens sotmeten a un IVA cultural que és una sagnia salvatge. És una mostra que el poder menysprea finalment l’accessibilitat a la cultura. Els nostres governants i empresaris ens diuen que la crisi s’està superant, però des del món cultural la seguim veient amb molta preocupació. El TNC és un teatre públic d’una complexitat enorme, amb una estructura cara que requereix de molts esforços per mantenir-la. Però ho estem aconseguint reequilibrar, acostant-nos cada cop més als paràmetres europeus: 60% del pressupost destinat a estructura, i 40% a producció. Malgrat tot, encara hem de créixer pressupostàriament.

Carrega les tintes contra el govern espanyol. I el català?
Mantinc un contacte permanent amb les meves autoritats polítiques, especialment amb la conselleria de Cultura, a qui explico les necessitats que tenim i escolto les seves respostes. I sé que amb la situació pressupostària actual i amb les eines que té el govern per actuar sobre aquests pressupostos, és difícil que la situació doni un tomb. Segurament hem de canviar paradigmes molt més profunds per poder dotar-nos de noves eines que ens ho permetin.

Textos: Vern Bueno/AMIC

Fotos: Genís Serra /AMIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada