És un animal endèmic de l’hàbitat burocràtic: el conjuguen jutges, fiscals, advocats i polítics. I, per extensió, periodistes, en el paper de corretja de transmissió del poder. Sentim a l’informatiu que “El Tribunal Constitucional tomba l’impost català sobre les nuclears perquè vulnera la llei de finançament autonòmic” i no hi notem res d’estrany. L’entenem perfectament i avall que fa baixada, i segurament no se’ns acut pensar que és un mot que no forma part del nostre repertori. Dit d’altra manera: que no l’hem pronunciat mai. És un tòtem del burocratès.
Ep, no dic pas que hi hagi cap mal. Al contrari, és per això que el subratllo. Cada registre lingüístic té els seus trets paticulars (no solament lèxics: també d’ordre de la frase, de freqüències d’aparició, de marques tonals…), i de la mateixa manera que hi ha mots i expressions col·loquials que no poden aparèixer en un context formal (“pegar una bescollà”, “no cardar ni brot”, “xeic”), a l’inrevés igual. Justament un dels perills que assetgen la llengua és el transvasament de paraules i estructures de l’estàndard a la llengua col·loquial, a causa de l’omnipresència dels mitjans. Per això, en la parla oral no diem vulnerar sinó perjudicar o lesionar, i en altres contextos ferir (justament l’origen etimològic: vulnus volia dir ‘ferida’) o fins i tot transgredir o infringir, tot i que aquests dos ja tiren a cultes.
Però de la família de vulnerar, que és curteta, sí que hi ha un derivat que ens resulta familiar, i que potser fins i tot el fem servir, perquè l’aprenem de petits:invulnerable. Els superherois de cromos i tebeos, que després veurem al cine, solen tenir aquesta característica, la (quasi) immunitat a ser ferits, i per això els nanos, quan juguen, poden dir cridant un terme tan poc infantil, in-vul-ne-ra-ble, sense por de no ser entesos; els mateixos infants que, de grans, probablement no conjugaran mai en una conversa informal el verb vulnerar perquè fa enfilat, rebuscat, fins i tot pedant.
Tot plegat m’ha fet pensar en un altre terme amb una experiència vital semblant. Va néixer en un hàbitat igualment restringit, culte, però un bon dia, segurament a conseqüència d’una mala traducció literària, es va esquitllar al castellà oral i després, calcat, al català. I així, tot i que fa de molt mal pronunciar, moltíssims escriptors catalans fan servir l’expressió ‘passar desapercebut’, i nosaltres la llegim, sense percebre que és un mot ben estrany i que, si el català hagués evolucionat sense interferències, d’aixó en diríem ‘passar inadvertit’.
Ep, no dic pas que hi hagi cap mal. Al contrari, és per això que el subratllo. Cada registre lingüístic té els seus trets paticulars (no solament lèxics: també d’ordre de la frase, de freqüències d’aparició, de marques tonals…), i de la mateixa manera que hi ha mots i expressions col·loquials que no poden aparèixer en un context formal (“pegar una bescollà”, “no cardar ni brot”, “xeic”), a l’inrevés igual. Justament un dels perills que assetgen la llengua és el transvasament de paraules i estructures de l’estàndard a la llengua col·loquial, a causa de l’omnipresència dels mitjans. Per això, en la parla oral no diem vulnerar sinó perjudicar o lesionar, i en altres contextos ferir (justament l’origen etimològic: vulnus volia dir ‘ferida’) o fins i tot transgredir o infringir, tot i que aquests dos ja tiren a cultes.
Però de la família de vulnerar, que és curteta, sí que hi ha un derivat que ens resulta familiar, i que potser fins i tot el fem servir, perquè l’aprenem de petits:invulnerable. Els superherois de cromos i tebeos, que després veurem al cine, solen tenir aquesta característica, la (quasi) immunitat a ser ferits, i per això els nanos, quan juguen, poden dir cridant un terme tan poc infantil, in-vul-ne-ra-ble, sense por de no ser entesos; els mateixos infants que, de grans, probablement no conjugaran mai en una conversa informal el verb vulnerar perquè fa enfilat, rebuscat, fins i tot pedant.
Tot plegat m’ha fet pensar en un altre terme amb una experiència vital semblant. Va néixer en un hàbitat igualment restringit, culte, però un bon dia, segurament a conseqüència d’una mala traducció literària, es va esquitllar al castellà oral i després, calcat, al català. I així, tot i que fa de molt mal pronunciar, moltíssims escriptors catalans fan servir l’expressió ‘passar desapercebut’, i nosaltres la llegim, sense percebre que és un mot ben estrany i que, si el català hagués evolucionat sense interferències, d’aixó en diríem ‘passar inadvertit’.