Ho dic d’entrada i així us estalvio falsos suspenses: voluntari ve de voler. Un verb tan quotidià i tan especial alhora, que conjuguen els psicòlegs (Si vols, pots) i els lletristes (Benvolgut), els poetes (Car ço que vull no serà mai finat) i els enigmistes (Només treballen quan volen), els mestres (Ho veus que quan vols en saps?) i els contraients (Sí que vull)… No deixa de ser curiós que en aquest temps d’exaltació del verb poder (i no ho dic només per neo-partits irruptius sinó especialment pel llenguatge periodístic. El burocratès, nascut per anestesiar el personal, ha encunyat una paràfrasi tan empipadora com absurda, consistent a anteposar poder a verbs que no el necessiten: “L’ex entrenador vindrà per poder participar a la consulta”, en comptes de “…per participar” i prou; “una trobada a fi de poder establir unes noves relacions”, en lloc de “…a fi d’establir unes noves…”. Ara no tinc espai, però algun dia parlarem a fons de l’enganyadora llengua de fusta), no deixa de ser curiós, deia, que bona part del mèrit de la consulta fos de la forma més concreta de voler. Un triomf de la voluntat (que deu ser el titular més suat del món, i no pas perquè sí).
Aquest substantiu te un sinònim molt simpàtic, malauradament un pèl lleig, que és volició, i el seu derivat volitiu. ‘La volició empeny el 9N’ hauria estat un titular certament poc atractiu (i probablement causa d’irrisió, que és el seu equivalent amb el verb riure). Força més noble però malxinat d’escriure és vel·leïtat, que és una voluntat més passatgera i capritxosa: ‘Vel·leitats de sobirania’ també fóra una presentació pèssima per a qui no ens coneix. Encara ens queden dos cosins tan atractius com voluptat i voluptuositat, tanmateix massa connotats per relacionar-los amb un moviment transversal i intergeneracional: us imagineu quina imatge es farien del sobiranisme català per aquests digitals del món si tituléssim ‘Dos milions llargs de voluptats’? Finalment, tancant aquesta llista de volidols, ens queda l’adjectiu volenterós, que deixa un regust de sí però no, de m’hi esforço però no hi arribo: ‘Quaranta mil volenterosos faran el que podran per posar les urnes als col·legis’. Mmm, poc prometedor.
Poder té el doble de parents que voler, i alguns de ben eficaços i coneguts. Però voler desprèn un no sé què de directe, de magnètic, de determinat. És autosuficient, com si reclogués en aquesta tríada màgica (voler-voluntari-voluntat) una energia que no necessita additius ni faramalles per aconseguir el que es proposa. Per exemple, que si volem, volarem.