Vivències!

Avui inicio la meva col·laboració a la secció “Opinió”. 

El meu nom habitual és Everest, però no l’oficial. Al 1938 a Espanya no acceptaven un nom que no estigues al santoral, raó per la qual els meus pares, ateus, em van enregistrar sota el nom més semblant a Everest, és a dir Evaristo.                                         

Vaig néixer a Puigcerdà el gener del 1938. Fill de pares republicans vam haver d’exiliar-nos a França el gener del 1939 i les autoritats franceses ens van internar al Camp de Concentració d’Argelès-sur-Mer, la meva mare, la iaia , dos ties i jo, a la part del camp reservat a les dones i el meu pare (mutilat de la batalla del Front d’Aragó) en la dels homes.

Molts heu sentit parlar de les condicions de vida molt dures (fred, fam, polls, sarna ….) en aquest camp situat en una superfície sorrenca i humida amb un vent furiós , voltada de filat espinós i del mar glaçat. Vigilats per un regiment de senegalesos i d’espahis a cavall manats per gendarmes francesos. Per més desgràcia els interns vam patir una greu epidèmia de disenteria i com que no es disposava de les latrines suficients per a tants malalts, la única solució era anar al mar per fer les nostres necessitats biològiques i allí patir els cops de sabre dels senegalesos a cavall que no ens ho deixaven fer.

 

D’Argelès les autoritats franceses van enviar a les dones i nens a Besançon una ciutat de l’Est (département du Doubs) prop de la frontera amb Suïssa. Allí ja no era un camp sinó un hospital i les condicions de vida van millorar molt. La meva família va tenir la sort de ser apadrinada per una parella francesa comunista amb un cor enorme, tant és així que fins al final els dèiem : “les papas français”.

Al meu pare el van destinar a una “Companyia de Treballadors Estrangers” a la Poudrerie (Polvorí) de Toulouse.

Mentrestant va començar, a principis de setembre del 1939, la 2ª Guerra Mundial i al maig/juny del 1940 la invasió de França per l’exèrcit alemany.                                                                                                

Finalment vam ser alliberats al 1942, tota la família es va reagrupar i els meus pares van decidir quedar-se a viure a Toulouse, com uns 20.000 refugiats més, quasi un 10% de la població de la vila. Aquesta ciutat estava en la zona Sud de la France dita “zona lliure” degut a la Convenció d’armistici del juny 1940 fins que el novembre del 1942 també va ser ocupada. Tot França estava sota l’autoritat del Govern francès dirigit per el Mariscal Pétain, col·laborant amb els nazis.

A causa d’una baixa taxa de natalitat França tenia una mancança de mà d’obra en proporció a la seva població, gairebé un terç d’aquesta. Els homes d’entre 20 i 40 anys, van ser mobilitzats i per això els exiliats varen ser ràpidament una font de mà d’obra indispensable en temps de guerra, raó per la qual no van permetre l’exili cap a Mèxic, únic país que va rebre els emigrants amb els braços oberts. El meu pare va demanar un visat per a Mèxic que li va ser denegat i ens vam haver de resignar a quedar-nos a França.

Fins l’alliberament del 1944 vam viure uns anys de moltes penúries com la falta d’aliments. El Govern va crear les cartes de racionament i tiquets per poder adquirir els productes de primera necessitat alimentària (pa, carn, peix, sucre, etc.). La gana va ser més important a les ciutats i afectava els més joves. Alguns francesos es van dedicar al mercat negre per vendre aliments sense tiquets però a uns preus molt alts.

A Toulouse, capital de l’exili republicà actiu, solidari i militant, ràpidament es van organitzar reunions i moviments polítics espanyols, particularment anarquistes (entre ells la meva mare) i comunistes com el meu pare.

Aquest niu antifeixista i molt polititzat a on vaig passar la meva infància i adolescència, els meus estudis en establiments públics i laics van fer que m’impliqués des de molt jove en moviments anti-autoritaris , culturals, socials i polítics dirigits contra el capitalisme com per exemple les manifestacions estudiantils del maig 1968 (el més important moviment social de l’historia de França al segle XX) i el naixement de la societat post-moderna.

No és estrany doncs que les meves idees polítiques siguin progressistes i que els articles d’opinió que escric siguin essencialment sobre temes socials.

4 comentaris

  1. M’ha semblat interessant. Per cert, la meva àvia va morir de tuberculosi a Argelers. El meu avi abans havia estat capturat pels alemanys i va morir a Mathausen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada