Viure el moment és recordar l’important quan aprens a viure la plenitud de l’instant. T’oblides del bo i del dolent. Ni el passat ni el futur existeixen. El passat és la base sobre la qual es construeix la vida i només podem parlar d’ell per la memòria. De la mateixa manera, el futur encara no ha irromput per la qual cosa únicament la projecció imaginària ens permet parlar d’ell. En aquest sentit, l’única cosa real és el moment present, on s’encarnen les vivències.

Bé és cert que, tot i que físicament ens trobem sempre en el moment present, a nivell mental i emocional podem viatjar al passat o transportar-nos al futur. D’un mateix depèn. No obstant això, l’ideal és viure el present i gaudir-ne.

Viure el present de vegades pot resultar complicat. De fet, les principals dificultats apareixen quan no ens podem desfer del passat i li donem massa importància, els records del passat: recordar i donar voltes a una cosa negativa que va succeir o que es va realitzar.
Situacions feliços viscudes en un passat: pensar amb nostàlgia en determinades situacions viscudes desitjant tornar-hi i acceptar-nos com érem i som.

Quan aprenem a acceptar el que hi ha, alguna cosa en nosaltres deixa de resistir-se i de lluitar contra la vida. Aquesta és una de les portes de sortida del patiment en què sovint ens veiem enredats. Potser no sigui nou el fet que l’acceptació és condició per trobar certa pau davant aquelles circumstàncies de la vida que no podem controlar, que són tot sigui dit de pas la majoria.

És com si necessitéssim recordar-nos els uns als altres que ens hem despistat pel camí i que, en aquest oblit, hem deixat relegades certes actituds i valors relacionats amb l’art del viure.

No hi ha dubte que el desenvolupament de la raó ens ha capacitat per a una gestió més eficaç del dia a dia, però i encara que de vegades ho creguem no som petits déus ni deesses que puguem controlar-ho tot. Hi ha coses a la vida que segueixen sent Misteri i, com a tal, se’ns escapen a la raó i, per descomptat, al control.

És fàcil confondre acceptació amb resignació, quan en realitat no té res a veure l’un amb l’altre. L’acceptació ens recorda que podem aprendre a fluir amb la vida, a reconèixer el que hi ha en l’instant present. No reconèixer-nos porta de cap al sofriment, ja que després de la resistència a reconèixer el que és, batega una exigència que les coses siguin diferents del que són. Acceptar no és, per tant, sinònim de resignar-se. Tampoc vol dir renunciar a canviar les coses: podem acollir la vida tal com es presenta, i alhora emprendre l’acció que considerem necessària.

Des de l’acceptació, s’obren nous camins de comprensió profunda. A l’entrenar-nos en acceptar, estem en realitat dient sí a una vida que no està ancorada en la por, el ressentiment o la ira. Des de l’acceptació, podem viure amb més serenitat.

Es diu que la clau que obre totes les portes és el moment present.