En la solemnitat de l’Ascensió del Senyor escoltem què se’ls diu als Apòstols: “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra” (Ac 1,8). Tots nosaltres hem renascut per l’aigua i l’Esperit Sant, i hem rebut aquesta missió del mateix Jesús: ser testimonis seus, testimonis de l’alegria de l’amor de Crist. Estimar com Crist ens ha estimat, donar testimoni de l’amor del Senyor amb paraules i amb obres; un amor que ens regala l’alegria. Amor i alegria han d’anar junts.
Mirem de ser testimonis d’alegria i d’esperança, que són potser encara més necessàries que el pa, la feina i l’habitatge… En moments de crisi de sentit, quan molts estan atribolats per les necessitats materials i encara més, viuen amb por el present i miren amb angoixa el futur… hem de ser-los testimonis de Jesús, font d’esperança i d’alegria. Com aconsella St. Pau: “Viviu sempre contents… Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fil 4,4). Per què dubtem o ens desanimem o de què tenim por…?
Els fruits de la Pasqua han de trobar continuïtat en nosaltres. La Pasqua, festa central de la nostra fe, ha de perpetuar-se en la vivència litúrgica. Just abans de la Pentecosta, quan l’Església està acabant el temps pasqual, demana: “Concediu-nos de conservar sempre, en la nostra manera de viure, l’alegria de la Pasqua que acabem de celebrar”. Estem cridats a viure en l’alegria i una alegria que duri, conreada i defensada enmig dels alts i baixos normals en tota vida de deixebles missioners de l’Evangeli de Jesús.
Ens convé dir-nos-ho de nou, ara que s’acosta el final de curs pastoral, quan ens podria vèncer el cansament per les activitats realitzades i el bloqueig per l’acumulació del final de curs. El salmista ens hi ajuda: “Sortien a sembrar tot plorant, emportant-se la llavor, i tornaran cantant d’alegria duent al coll les seves garbes” (Salm 126,5). Plors i alegria van barrejats a la vida… sembrar en la incertesa enmig de la societat secularitzada en què vivim, no veure els fruits del treball realitzat, i sentir que el món s’ha tornat inhòspit per als creients… però alhora, cal aprendre a retornar agraint que Déu continuï actuant, i que podem lloar-lo un cop més per les seves meravelles.
Quanta confiança que ens han de donar les paraules de l’Evangeli de l’Ascensió: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,19-20).
Ens podria anar bé disposar d’un temps per a fer balanç del curs, sempre en positiu, sense acritud, aprenent a “veure” l’acció de Déu en les nostres vides, en les persones que tractem, en els petits o grans progressos de les persones, parròquies i comunitats… L’Esperit Sant és l’ànima de l’Església. Fem confiança en el do de l’Esperit que portem en nosaltres pel baptisme i la confirmació, i deixem-nos conduir per aquest Esperit de Vida i d’Amor. Visquem en la confiança, cerquem les coses positives. L’Esperit ens anirà obrint camins de llum, de fe, d’esperança i d’amor… Camins d’abandó a les mans de Déu, que tot ho pot: “Allò que és impossible als homes, és possible a Déu!” (Lc 18,27).
+Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell
