Visca l’esport!

Algunes diuen que tinc sort…

El meu company no es “futbolero”, ni tan sols li agrada practicar cap tipus d’esport.

No us penseu… Ja ho compensen els meus fills, i el meu pare, i les meves amistats del Twitter o del Facebook… No hi ha partit del Barça en què no m’assabenti dels resultats en temps real, pels comentaris al meu TL o pels cops de peu a casa dels veïns…

Jo mateixa he tingut èpoques en què em sabia de memòria les alineacions del Barça.

Inclús hi va haver un temps on em considerava esportista: handbol, esqui, natació, gimnàstica per a “marujes”…

En realitat, la darrera vegada que vaig practicar algun tipus d’esport va ser abans de la guerra… La d’Irak ehhh… No us penseu pas, en el temps de les Malvines encara em movia…Ara, es cert que tampoc em vaig complicar massa la vida: “ allà al poliesportiu, hi ha un monitor nou d’aero-boxing que ho fa la mar de bé”. I ja ens teniu , a la colla de “las chicas de oro”, ben motivades per a perdre uns “kilets”, i refermar les carns…

De musculació , no sé si en vam aconseguir alguna altra que no fos la dels abdominals, de tant riure… A part d’això, algun esquinç de mamella, que hi ha volums difícils de controlar per uns simples sostenidors…

Però això ja es historia. Des de llavors potser he hagut de córrer algun cop darrera un taxi, o per por de fer tard a algun aperitiu o sopar…

Ara per ara els meus contactes amb l’esport, es limiten a la meva intensa activitat com a “taxista” dels meus fills, partits, entrenaments de Rugby, sortides d’esquí etc…

No creieu que me’n estic rient de l’esport i dels que el practiquen. Ben al contrari, quan veig els esforços, els reptes, i les marques dels meus coneguts al Twitter, sento una mena de barreja entre enveja i admiració pel seu esperit de superació.

Crec de debò que l’esport es un puntal important dins de les politiques educatives, de benestar i de salut. També hem pogut viure aquest hivern l’ambient d’optimisme i de satisfacció que ha generat a Andorra , l’organització de competicions de primer nivell. I és que l’esport em sembla una bona oportunitat de negoci i de reactivació per a Andorra.

Tradicionalment es lliga a l’esport tot una sèrie de valors en positiu com son l’esperit de superació, el treball en equip, la camaraderia, l’esforç, la solidaritat, i segur que me’n deixo, a mes dels beneficis físics…. Vegeu sinó  la reacció general a l’anunci de la recaiguda d’Abidal…

L’esport és passió. I la passió es com un riu que creix amb tendència a sortir-se de mare.

Els millors són coronats, lloats, celebrats, els perdedors són oblidats. Uns venen la seva ànima per un minut de glòria, d’altres s’hi deixen la salut. Un gol pot portar al deliri, una derrota pot conduir a un camp de batalla  i un cop de peu pot ser una declaració de guerra….I sinó que els hi preguntin a les famílies dels 75 morts a Egipte la tardor passada, o als de l’estadi de Heyssel.

Llavors et preguntes: realment quan et parlen de la passió de l’esport, t’expliquen la versió de la FIFA que al cap i a la fi no és més que una multinacional amb el ventre ple de diners, o bé l’eina d’integració, d’educació, de millora de les qualitats humanes?

L’esport ha d’unir els pobles i ha de permetre desfogar-se de la vida estressada i competitiva que portem. El problema que hi veig és quan per escapar-nos de la pressió quotidiana ens infligim una nova pressió extra-laboral per assolir fites i reptes, perpetuant la competició.

Em fan patir els pares que escridassen els fills quan fallen en una acció de gol, o cauen en una pista d’esquí. El sentit comú em diria que al nen que s’ha saltat una porta, el millor consell que li podríem donar, és que s’aixequi, es calci de nou els esquís, remunti fins a la porta i reiniciï la baixada.

Però no em feu gaire cas, que en l’esport com en moltes altres coses, no he estat mai dels que han arribat primer….

Per tant, correu, salteu, sueu, ompliu d’emoció i alegria les grades dels terrenys d’esport, però si us plau, no ho convertiu , en “xanxullos”, corrupció, tràfic, pressió, ultranacionalisme, fanatisme o inclús racisme…

 

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 20-03-2012

2 comentaris

  1. “tinc sort” , es basicament un problema en relació al temps d’acaparament del mando de la TV! 🙂

    Com bé dic en l’article, l’esport em sembla indispensable per al benestar de les persones, i com no essencial en l’educació en certs valors….Si realment es pren cura d’aquests valors!

  2. No entenc que et diguin que tens sort? l’esport com tot és un recurs més que tenim els humans per gaudir, per estar en forma, per descarregar-nos, per superar límits… només utilitzar l’intel.lecte em sembla quedar-te a mitges, un és més complet si exercita ment i cos i hi ha tantes i tantes maneres d’exercitar la ment i el cos que a mi em sembla que és una pena no utilitzar-los.I considerar-ho com algo de categoria inferior. Només ser un intel.lectual o només ser un esportista és molt limitat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *