Els humans som classistes… sempre ens ha agradat marcar diferències amb tot i amb tothom, tenint l’excusa perfecta per crear conflictes… El nostre maleït “ego” ens ha fet obviar que tant important és la vida d’un insecte com la nostra pròpia vida. Hem passat per alt què les coses tenen sentit quan es contextualitzen amb un TOT, amb un “denominador comú”. Tot això ho expresso així perquè aquest any l’Acadèmia Sueca ens ha donat una gran lliçó d’humilitat; ens ha fet obrir una mica els ulls en el sentit més ampli, fent-nos reflexionar del  per què un premi literari pot tenir una mirada diferent, partint d’aquest denominador comú al que he fet referència… Aplaudeixo aquesta nova visió literària i dono un visca al “Nobel de literatura”… Sí, visca el reconeixement a una trajectòria d’expressió oral, d’un Bob Dylan incansable. Visca el guardó d’aquest any perquè  fa justícia amb els milers de compositors que hi ha hagut i haurà d’ençà que els “trobadors” del sud de França durant els segles XII i XIV composessin les seves obres, interpretant-les o fent-les interpretar per “joglars”… Ja era hora que aquest premi toqués les arrels d’una literatura amb veu, perquè amb el llenguatge parlat també es pot fer somiar i plorar.

És el primer “Nobel” a un compositor sensacional, com també ho son en Silvio Rodríguez, Joan Manel Serrat, Paco Ibáñez, Moustaki, Bassens, Cat Stevens… i centenars d’altres cant autors que han estat capaços de marcar cors, de tocar sentiments, acompanyant amb música les seves paraules. ¿Per què no haurien de considerar-se escriptors si el seu art és la composició d’històries acompanyades amb música de la vida? Jo dic que sí, dic que literatura és tot allò que es pot escriure, tot allò que es pot dir, tot allò que es pot expressar i també tot el que es pot cantar, també ho és perquè literatura és comunicació, és pensament, és expressió i també son sentiments!!!…

113 persones – des de 1902- han estat reconegudes com a escriptors destacats en el camp de la literatura, del llenguatge i de la comunicació escrita… aquesta vegada els administradors del testament d’Alfred Nobel, han considerat que Bob Dylan era mereixedor d’aquest guardó i han fet un pas històric, fusionant l’escriptura amb la veu i la veu amb la musica… Crec que això no pot ser motiu de menyspreu, no pot ser motiu d’enuig perquè literatura sempre és comunicació…

Sortiran molts crítics d’aquest guardó, segurament els més “puritans escriptors” acotats per un concepte hermètic de la literatura, defensors d’un classisme pur per l’escriptura, llunyà per a la majoria dels humans, farcits d’arguments academicistes, però… què voleu que us digui? Jo continuaré pensant el mateix, continuaré pensant que Bon Dylan ha estat mereixedor d’aquest gran reconeixement, d’un dels 5 Nobel que s’atorguen  a més del de física, química, medicina i Pau… Estic content perquè s’ha desfet una barrera; una de les moltes que hem creat per diferenciar-ne una pulcritud fictícia i excloent, que impedia poder donar el mateix valor a qualsevol forma de llenguatge, que donava diferents status a un mateix sentit, al sentit de la comunicació… per tot això dic ben alt i ben fort, enhorabona Bob Dylan!!!!