Vincular sense vinclar

La filosofia oriental ensenya que la fràgil mata és més poderosa que l’arbre resistent perquè no es trenca. El vent triga molt poc a doblegar-la, sí, però arriba un punt que la ventada és tan forta que el tronc del roure s’acaba trencant, i el paisatge de l’endemà de la batalla revela la veritat: el jonc, que es va ajupir al primer buf de la tramuntanada, és al seu lloc, mentre que el roure, que li va plantar cara orgullosament, ara és a terra, esquerdat i vençut.

Un dels punts clau de l’absurda dialèctica en què ens hem embrancat és si el referèndum serà vinculant o no. Segons des de quina trinxera t’ho miris, cada mot pot significar el contrari que des de l’altra. I és probable que l’adjectiu vinculant encarni millor que cap altre aquesta paradoxa. No cal ser cap perdiguer per deduir que vinculant és un derivat de vincle, ‘unió, lligam’. Per tant, una consulta vinculant fóra la que obliga a establir una relació directa, un nexe de cohesió, entre el resultat de tal consulta i les accions que se’n deriven. Que surt que sí? Doncs a proclamar la independència. Que no? Doncs naranges de la Xina.

Per entendre la contradicció cal tenir present que vincle prové del llatí vincire, ‘lligar’. En un moment donat de la seva evolució va passar del significat de lligar al de ‘torçar, doblegar’, que recollia la idea de vinclar el cordó o una altra cosa per a lligar (la branca de jonc, per exemple, que en efecte es feia servir per lligar garbes). I així, el verb vinclar esdevingué sinònim d’ajupir-se, acotar el cap o rendir-se. Guaiteu quina definició més il•lustradora en dóna el senyor Labèrnia (en V.O. de 1846): “Inclinar á algú, induhirlo á mudar de dictámen”. De manera que, arribats als nostres temps, aquests dos germans gairebé bessons (penseu que fins al segle XIX encara eren sinònims) tenen significats pràcticament oposats.

Vistes les coses, doncs, tal vegada valdria la pena matisar la bala que disparen els nostres canons i que digués ‘Per un referèndum vinculant no vinclant’. Perquè, després de l’última tombarella semàntica de l’esbarriat de torn (l’Alonso Alfonso, o viceversa, sobre les urnes i la imposició), aquests són perfectament capaços d’agafar el diccionari Labèrnia i despenjar-se amb l’accepció següent, que diu: “Pegar á algú ab una vara ó verga, de modo que li fassa doblegar lo cos” i, dit això, posar en fila índia tots els que haurem votat Sí/Sí i, al crit de “No et volies vincular?”, doncs apa, a rebre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.