Minaire? Mercenari? Mediador social? El de filòleg sí que és un ofici de risc.

A la competència del set milions de conciutadans en exercici perenne de filòleg vocacional cal afegir-hi la susceptibilitat dels del gremi. Res més fàcil, entre col·legues, que embrancar-se en discussions aparentment innòcues que no trigaran a convertir-se en combats de boxa, sobretot si l’escenari és una llista col·lectiva. La pega de la comunicació escrita és que no pot reproduir el to i la intenció de la veu i això afavoreix les males interpretacions.

Cada casa és un món i cada filòleg un neures. Allò que per a tu és un pecat venial excusable per a mi és una aberració que no es pot deixar passar. La pífia que si estic de bona lluna em rellisca, i poder em causa tendresa i tot, quan estic de mala jeia em fereix de tal manera que podria matar. Que em contradiguin segons què o segons qui provocarà una reacció meva que dependrà precisament de què és aquest què i qui aquest qui. El perepunyetisme té variants infinites.

L’última en què m’he trobat ha estat un enorme malentès degut a l’ús públic d’una expressió privada. O potser no, perquè al final un dels promotors es defensava al·legant que en realitat era una crítica a la correcció política en forma de caricatura. Fa de mal explicar, però ho provo. Vet aquí que en una llista de distribució arriba un correu amb una consulta gramatical encapçalat per la salutació Benvolgudes persones. Estupor entre uns quants destinataris, fins que un ho pregunta a l’autor directament: ha estat un lapsus o ho dius de debò? Abans no tingui temps de contestar, un altre collistaire blasma l’expressió (en tant que reducció a l’absurd de les fórmules de desdoblament de gènere: tots/totes, els i les, persones destinatàries…) i això reobre l’enèsima versió de la polèmica. A cada rèplica les respostes es van agrint més fins que s’ateny l’estirabot final, en què ja parla més el sentiment que no la raó. A aquestes altures és impossible determinar si en el primer ús hi havia intenció irònica o no.

Resultat: unes quantes hores malaguanyades i una agror al cor d’haver ferit i haver estat ferits inútilment. I una resolució: no em tornaré a embolicar mai més en picabaralles com aquesta. Però és una resolució de mal acomplir, perquè tard o d’hora una pífia imperdonable t’enxamparà amb la guàrdia baixa i ja hi tornarem a ser. Creieu-me, molt millor fer de minaire o d’enquestador.

Per Pau Vidal / ACPG – Redacció