Recentment he conegut per feina un personatge fascinant, Fabián Barrio, un gallec resident a Madrid, que fa quatre anys va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a viatjar pel món amb moto. Ha aconseguit recórrer almenys uns setanta països i que una empresa l’esponsoritzi. Un conegut meu va assegurar que envejava el que havia fet Barrio. Trencar amb tot i fer el que vulguis i, a sobre, aconseguir tirar endavant. Però aquest conegut meu crec que també és envejable: ha aconseguit muntar una petita empresa i ha fundat una família. Qui és el veritable heroi o personatge a imitar? Probablement depèn del punt de vista amb el qual es miri. Però ara volia fixar-me en un altre detall: que ajuda més a créixer com a persona viatjar a altres indrets o viatjar al fons d’un mateix?

Viatjar a altres indrets ens serveix perquè els nostres horitzons s’eixamplin. Per exemple, si vas a la Índia descobriràs que no es condueix per la dreta sinó a l’inrevés: herència de l’època colonial britànica i que les vaques poden passejar pels carrers. Hauràs d’escoltar i, de vegades parlar, altres idiomes i constatar que les referències culturals i socials que són tan importants per nosaltres són molt diferents en altres indrets. I que la nostra religió o ideologia provoca rialles a persones que, perquè ens hem d’enganyar?, també ens provoquen rialles com pensen i viuen. I tot això malgrat que l’occidentalització del globus ha fet que s’hagin esmorteït les diferències a tot el món. Sí, però encara existeixen. Viatjar molt és constatar, doncs, que hi ha moltes maneres de veure el món però que, en el fons, les persones som molt iguals i tenim inquietuds i desitjos força similars.

Viatjar al fons de nosaltres mateixos pot provocar-nos greus problemes. És molt sabut que als presoners que se’ls vol fer embogir se’ls aïlla. La gran majoria de les persones no estan preparades per estar a soles amb elles mateixes. Només una petita minoria entre l’ínfim grup de buscadors espirituals aconsegueix afrontar la soledat i sortir reforçat d’ella. Només un grapat de persones, entre les quals no m’incloc, aconsegueix viatjar fins al fons de nosaltres mateixos i tornar transformats en quelcom diferent: superior però encara terriblement humà. I seguiré somiant en deixar-ho tot com Fabián Barrio i recórrer el món o fer com aquell que va convertir-se en ermità per conquerir el seu jo interior. Però crec que no ho faré perquè el principal repte consisteix en fer tot això i molt més: portar una vida convencional i transcendir-la. Creant bellesa, creant amor. Creant.