Un grup de membres de l’entitat  Velles Cases Andorranes, encapçalats per l’actual president  de l’entitat, Claude Benet (exministre de Turisme), van  celebrar el Dia dels Museus amb una visita a l’exposició “Quatre segles de Quixots” a l’Ambaixada Espanyola. La visita  va permetre   admirar una  part de les edicions que formen  l’evolució de l’obra cervantina, i que integren  la col·lecció d’Enric Palmitjavila, un gran bibliòfil, amant de la Literatura i les Belles Arts. Inaugurada  el passat dia 21 d’abril, dia previ a la Lectura Pública del “Quijote” que l’Ambaixada va organitzar en commemoració del 400è aniversari de la mort de Miguel de Cervantes i Saavaedra (1547 – 1616), l’entitat Velles Cases Andorranes de la qual Palmitjavila n’és  un dels membres precursors, ha volgut celebrar el Dia del Museus amb aquesta interessant proposta.

Entre els nombrosos exemplars exposats a l’Ambaixada Espanyola al Prat de la Creu, 34, s’hi van  podem admirar una gran diversitat d’edicions tant en la llengua original de l’escriptor  espanyol,  com diverses traduccions al francès  i fins i tot a l’anglès. S’ha de constatar que “El  Quijote” després de la Bíblia és el llibre més traduït del món. L’origen del prefixe “Don” ens remet al terme llatí “dominium” que vol dir senyor, encara que alguns estudiosos  assenyalen que la paraula “Don” fa referència a… “De Origen Noble”. Quant a “Quijote”  és el nom de l’armadura d’un cavaller per a protegir la seva cuixa. Va ser una fòrmula que  l’autor  Miguel de Cervantes va emprar  per  abreviar el títol de la seva obra. Però  “Quixot” també té el significat d’un home inclinat a desenvolupar  empreses temeràries i alhora desproporcionades  que,  per altra banda,  ningú li ha suggerit d’emprendre.

Els viatges explicats en l’obra, el Quixot, hauria tardat molt temps en realizar-los, però la rica imaginació de l’escriptor i dramaturg Miguel de Cervantes, li va permetre adaptar un sèrie d’aventures i desventures inspirades en les històries de cavallers que un segle abans ja havia escrit, entre altres,  un escriptor anomenat  Garci Rodriguez de Montalvo (1450 – 1505). Amb el títol d’“Amadis de Gaula” la principal obra inspiradora de Cervantes està  datada a l’any 1508, encara que a l’exposició podem admirar una edició facsímil del 1605, reeditada per Chez Pissot a París, l’any 1779.  És important parlar d’ “Amadis de Gaula” perquè en els textos del “ Quixot” , sovint hi trobem referències en to irònic sobre les vides cavalleresques  descrites en aquesta obra anterior. Una obra que com “El Quixot” també ha estat adoptada per diversos compositors, entre ells s’ha  de destacar a Johann Christian Bach ( 1735 – 1782) que va compondre l’òpera “Amadis des Gaules” (1779),  G.F. Handel ( 1685-1759) que és  l’autor de “Amadigi di Gaula”. Mentre que el compositor  Jean Baptiste Lully (1632 – 1687), va composar “Amadis”, una òpera amb un pròleg i cinc actes que es va estrenar a Versalles l’any 1686.            

Quant a la música basada o inspirada per “Don Quijote” entre altres, hi ha: “The comical history of Don Quixote”,  música per al teatre composta l’any 1694 per Henry Purcell (1659 – 1695) i  “Don Quichotte”una  òpera del francès Jules Massenet (1842 – 1912). Destaca també  el ballet “Don Quijote” compost pel rus Ludwig Minkus  (1826 – 1917) amb llibreto escrit per Marius Petipa,  que vàrem poder admirar el juliol del  2015 a la Sala de Congressos d’Andorra la Vella. Una versió revisada el 1900 pel coreògraf Alexander Gorski  i que va oferir amb èxit la Companyia del Ballet de Moscou.  Sense oblidar-nos  de la composició de Richard Strauss (1864 – 1949), “Don Quixote opus 35” (Fantastische Variationen über  ein Thema ritterlichen Charakters).  D’aquestes “variacions fantàstiques  i en format CD  musical, el  varem aportar l’AEPA per acompanyar  la “Lectura del Quixot”  del propassat  dia 22 d’abril a la mateixa Ambaixada. I on,  a més a més  es va llegir en català antic,   “El llibre de les bèsties”  de Ramon Llull ( 1233 – 1316) per a compartir la diada literària també conjuntament  amb  l’Escola Espanyola “Maria Moliner”.   

Recuperant  la visita a l’exposició,  s’ha de destacar  una edició del 1692-1696 amb el títol de “Histoire  admirable de Don Quixotte  de la Manche” editada per “Chez Abraham Wolfgang”, a Amsterdam, així com una “Nouvelle edition” editada Chez Amable Leroy .  Librerie “Quai de Villeroi” (Lyon) .  Del 1780 hi ha una versió de D. Joaquin  Ibarra impressor de cambra de S.M. , la qual està editada i corregida per  la “ Real Academia Española” a Madrid.  Del 1781 descobrim una versió francesa traduïda de l’espanyol  per Alyon amb il·lustracions de Bernardo Picart. D’un segle més tard, hi ha una edició a càrrec d’Eugenio Ochoa (1845). L’any 1849 la “Llibrerie de l’Enfance et la Jeunesse”  de París en va realitzar una edició traduïda al francès que també forma part de la mostra.

Del  1891 descobrim a les vitrines de la mostra de l’Ambaixada  Espanyola, la primera traducció al català realitzada pel  bibliògraf Antoni  Bulbena i Tossell. Està escrita en català prenormatiu.  El 1897 es va reeditar l’edició del 1608 acompanyada de làmines de Pahissa. Més tard, al  1910 hi ha una edició d’Emile Guérin realizada a París. Del 1916, una edició barcelonina realitzada en català, així com una edició en castellà modern molt ben impressa. En una altra línia, s’ha de comentar que publicat al 1905 es troba una “curiosa “proposta per part de l’escriptor Antonio Ledesma Hernàndez,  que amb el títol de “La nueva salida del valeroso caballero Don Quijote de la Mancha: tercera parte de la obra de Cervantes”,  pretén continuar el llibre de Cervantes plagiant els personatges. L’acció situada al segle XX és una historia rocambolesca que implica fins i tot al bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra , que en aquell moment  era Joan Josep Laguarda (1866 – 1913). La fabulació implica lliurar el Bisbe al darrer dels Comptes d’Urgell  i al mateix temps conquerir el Principat d’Andorra. (Una  pura anécdota,  però  aquest  llibre també es conserva dins la col·lecció d’Enric  Palmijavila i entre els volums que ara s’exposen.

Altres casos com el del Quixot d’Avellaneda, editat l’any 1614, és un fet diferenciat, ja que els personatges sòn distorsionats  i podriem pensar que es tracta d’una obra paral·lela d’un autor contemporani  a  Miguel de Cervantes,  ja que el frare dominic de Tordesillas, el suposat  autor, s’amagava sota el pseudònim de Alonso Fernandez de Avellaneda ( Àvila) . Considerat  amic de Lope de Vega ( 1562 – 1635) i un dels principals enemics de Cervantes, la qual cosa ens permet pensar que l’autor va escriure amb el pseudònim  per evitar ser identificat. Aquesta  obra va quedar inacabada i sense pròleg i els estudiosos pensen que va ser redactada entre el 1606 i el 1609, encara que no veuria la llum, tal com hem dit abans fins al 1614, dos anys abans de la mort de Miguel de Cervantes.  Finalment del 1935 s’ha de destacar una edició de la “Union Latina d’Edicions” (Paris),  traduïda al francès pel  també escriptor i poeta  Francis  Miomandre (1880 – 1959), amb il·lustracions de Berthold  Mahn. Una excel·lent edició que en el 5è volum conté la vida i obra de Cervantes, i  alhora inclou diverses reproduccions i alguns mapes.