Gairebé com si es tractés d’una reparació històrica, una de les lletres més embarbussadores de l’alfabet (com es diu en realitat, ve?, uve?, be baixa?) s’ha convertit en protagonista absoluta de la tardor més calenta dels últims tres-cents anys. Els de l’ANC va explicar que la Via Catalana d’enguany tindria aquesta forma com a triple homenatge simultani: la Voluntat de Votar que ens durà a la Victòria.
Una de les innúmeres iniciatives que han sorgit al llarg del procés, emmarcable dins del corrent que podríem anomenar reivindicativo-enginyós, ha estat la campanya ‘Vull butà’ aprofitant l’homofonia entre el verb votar i el substantiu butà. Homofonia que en realitat només es produeix a les boques dels parlants de català central, perquè ni els d’occidental (des del Pallars fins a Elx) ni els de balear ho diuen igual. Per sort, l’existència d’un estàndard supradialectal fa que tothom entengui l’acudit i per tant pugui disfrutar de l’ocurrència. En canvi, sense sortir de la fonètica, el que la majoria no sabem és que el substantiu vot antigament es pronunciava amb o oberta (com sol), una pronúncia que actualment ha quedat restringida a la banda del Baix Ebre i la rodalia.
Tanmateix, no és pas l’evolució fonètica el més sorprenent del terme sinó l’origen: votar era allò que feien (i encara fan) els membres del clergat quan prometien a Déu que observarien una determinada conducta com a mostra de respecte: vot de castedat, de silenci, d’obediència… Un vot, per tant, és una promesa. No deixa de ser curiós, doncs, que la imatge simbòlica més representativa de la democràcia sigui extreta del llenguatge religiós. La forma de govern més pròxima al poble, lligada al concepte de divinitat… No fóra gaire difícil associar-ho a la idea d’església de base, lliure d’interferències jeràrquiques i corrupcions.
Crítiques vaticanes a part, en el fons la cosa té un què de lògic. Si d’una banda el vot que el monjo o la germana ofereix a nostro senyor és un acte íntim i personal, que troba el seu reflex en el fet que la tria de la papereta sigui secreta, de l’altra tota la parafernàlia de les eleccions democràtiques comporta una litúrgia molt visible, de vegades aparatosa i tot. Gairebé una sacralització. Potser és per aquest caràcter ritual o sacre, doncs, que no ens resignem a la prohibició del nostre dret per part d’un poder terrenal, el que representa el govern d’un partit polític. Com si una instància material i tangible com és l’autoritat terrena no fos qui per immiscir-se en afers de l’ànima com són els que tenen a veure amb la identitat. A Déu el que és de Déu.
