La idea de la unitat deu ser una de les més invocades i alhora paradoxals de la història de la humanitat. És a la base de la visió moral de les grans religions monoteistes (en la catòlica, sempre amb la deguda ambigüitat marca de la casa, equiparant u i tres), però també és peça clau de la cosmogonia de l’Estat modern, sigui del color que sigui. Des del més negre, com el franquisme quan presentava Espanya com una “unidad de destino en lo universal”, fins al més polícrom, amb les dues Alemanyes atenyent la reunificació. Ara, el sobiranisme català discuteix la conveniència d’una candidatura unitària a Europa.

És com si l’un, la xifra indivisible, en comptes de generar homogeneïtat portés dintre seu la llavor de la discòrdia. La vida política va plena de crides a la unitat precisament perquè no n’hi ha, i també a la unanimitat, que encara fa més gràcia perquè hi afegeix el concepte boirosíssim d’ànima. Últimament ens estem avesant també al nom d’un papu nou, l’unionisme, curiosament contraposat al sobiranisme i no pas al dualisme, com semblaria lògic (i això em fa pensar en el títol d’un llibre esplèndid d’Erri de Luca, El contrari d’un, que resulta ser el dos: fixeu-vos, tanmateix, que no diu el doble sinó el contrari).

Per més que sigui una família molt grandiloqüent en les formes, en nombre de membres és força curta. La completen algun derivat molt corrent com ara desunió i un simpàtic verb de ressons mussolinians, adunar (les adunate feixistes eren aplecs de nois i noies obligats a fer pràctiques de soldat), i un mot freqüentíssim a la vida quotidiana, reunió. Tan freqüent que el trobem sovint a les males traduccions de l’anglès, en frases com “Enseguida me reúno contigo” (dispenseu-me però és una pífia molt més rara en català), heretades de l’escola literalista dels anys cinquanta i seixanta i que tant de mal continua fent avui, especialment al món del cinema.

És probable que la reivindicació catalana tingués més força si es presentés a Europa en forma unitària. Però també podria ser a l’inrevés. De vegades en aquest país sembla que encara estem sota l’influx d’un adjectiu que es va posar de moda ja fa molts anys, únic, en el sentit d’excepcional, superior: “Aquest cafè és únic”, “La teva amiga és única”. Si considerem la quantitat de talent que hem malbaratat amb aquesta mania tan nostra de tenir un sol espècimen de cada (la nedadora, el presentador, l’home del temps…), veurem que de vegades la unicitat no és la millor opció. Bones festes.