Després de saber-se els resultats de les eleccions catalanes m’he resignat a constatar que el quasi monotema independència sí o independència no, seguirà monopolitzant l’ambient durant molt i molt de temps. També em serveix per comprovar que un dels meus autors preferits, el britànic Eric Hobsbawm, estava profundament equivocat. Hobsbawm, un marxista heterodox, va profetitzar fa 25 anys que el nacionalisme estava anant a la baixa a causa de la interdependència de les economies, l’anomenada globalització i els excessos d’alguns nacionalismes d’estats. Doncs bé, si mirem el panorama europeu, no fa falta anar més lluny, veurem que no ha estat així. Potser fins i tot, la crisi ha incrementat la necessitat d’acollir-se a una idea com la de la nació perquè la gent es senti protegida. L’independentisme a Catalunya o la política fallida d’enfrontament a la troika de la grega Syriza serien algunes de les proves. Hobsbawm afirmava que la nació era una creació artificial i que com tot artifici estava ja veient-se les seves costures. Com tants altres pensadors d’esquerra però també liberals va subestimar la força del fenomen nacionalista i la necessitat perenne que tenim els humans de pertànyer a un grup que ens doni suport i del qual ens sentim identificats.
Però la gran pregunta segueix sent que és una nació i què és el nacionalisme. La resposta teòrica no la sabria donar perquè hi ha moltes però la pràctica acostuma a ser que el nacionalisme és l’amor a les nacions que tenen altres col·lectius que no són el meu i, per tant, és dolent, lleig i pervers. En canvi, l’amor a la meva gent, signifiqui el que signifiqui, és patriotisme (també definit per un pensador anglès al segle XVIII com l’últim refugi de la gent perversa) i bo i collonut. Probablement la millor resposta segueix sent la que va efectuar Renan, al segle XIX, la nació és un plebiscit quotidià, una decisió de gent que considera que està unida (sovint, segons Renan, amb creences equivocades sobre el seu passat) i que pretén seguir estant-ho en el futur. Renan parlava de l’Alsàcia-Lorena de l’època, zones de parla alemanya però on la majoria de la gent es sentia francesa i que havien estat annexionades per l’Imperi germànic. Per Renan, Alsàcia-Lorena havien de ser el que els seus habitants volguessin. I crec que el mateix es podria dir de les comunitats existents, incloent Catalunya, és clar.
